Sensation

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,

Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:

Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.

Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:

Mais l'amour infini me montera dans l'âme,

Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,

Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud, 1880

Ficció

La finestra del apartament situat a la novena planta del edifici era oberta, a l’altre costat s’obria com un ventall  la ciutat il·luminada en mig de la nit. Edificis de 30 a 50 plantes s’aixecaven entre cases de pocs pisos. Al 27é pis del edifici al costat del nostre hi havia una llum oberta, una figura contemplava la ciutat des de l’alçada. Era jo? Seria també jo?.

Un taxi s’allunyava per l’avinguda transversal dirigint-se cap a zones mes transitades. La mega-ciutat ens bufava vent de turmenta i començava a ploure. De sobte em sorgia el dubte de si era normal la pluja en aquesta època de l’any a la ciutat de Sao Paolo, tot i ser la meva ciutat, no l’havia conegut mai. Bevia cafè turc preparat en un recipient tradicional i servit en una tassa calenta, així que potser si era normal una lleugera baixada de temperatura i una suau pluja d’hivern.

La ciutat seguia en moviment a les dues de la matinada i rere meu estaven tots els immòbils mobles d’un apartament exquisidament ben decorat.  Una catifa d’Iran; una fina calaixera del kashmir; una cadira de fusta fabricada a Tajikistan; un backgammon d’Uzbequistan; llibres d’art impressionistes francesos; pintures d’arreu del mon; records d’un festival de música balcanica; una taula de surf; un maniquí femení recobert de vinyetes de còmic; una enorme estanteira vermella plena de llibres  i una vintena de guies de viatge. Era aquest el meu apartament? Compartien cada un d’aquests objectes i els seus records algun tipus de vincle amb la meva història?. Seria aquest el meu apartament o ho havia estat mai?

Feia pocs minuts havia pujat des del aparcament directament fins al novè pis. Feia unes hores passava un agradable cap de setmana amb un grup d’amic en unes muntanyes properes on s’hi podia fer ràfting. Feia uns dies prenia cafè al barri “Dels olivers” de Lima amb una amiga. Feia una setmana flotava enmig d’un silenciós jacuzzy situat al mig del desert mentre mirava les estrelles. Feia una quinzena vivia una vida perfecta que poc a poc quedava en l’oblit d’aquells que mai més tornaria a veure. Feia un més només hi havia selva. No hi havia cap relació entre un punt i un altre, els únics elements comuns en l’equació eren un nom propi de tres lletres i una jaqueta de cuir amb un cos en moviment. Tot el demés seria fugaç, efímer, lleuger, desapareixeria en la memòria d’aquells amics, familiars i coneguts que compartien una curta i intensa relació amb aquests elements comuns. Cap historia es barrejaria amb la següent. Tot quedaria perdut enmig d’una absurda ressaca plena de ficció.

Podia tenir les butxaques plenes de claus d’apartaments on podria viure, tocava ara dins la butxaca i enmig de Brasil les claus d’un apartament de Lima guardades amb l’ identificació del meu clauer de Mazinguer-Z . Podia tenir mil claus, però el meu apartament serien sempre unes capces de cartró repartides pel món i amagades als lloc menys visibles. Podria pretendre que aquests serien o eren per uns dies els meus apartaments perfectes, però fins ara els meus apartaments havien estat només pisos buits de parets blanques. Parets blanques sense records, per que els records de la jaqueta de pell es farien només en moviment. Un mòbil perpetu, que viu les vides que no li corresponen. Un dia la jaqueta podia cobrir uns texans blaus, com un altre dia un tratge negra, com uns pantalons curts i un ganivet penjant de la cama. Una vida feta de mil vides independents, aïllades, estanques i separades. 28 anys de vida que representaven centenars de vides viscudes que ningú més coneixeria.

Despedida

Video de despedida.

http://www.youtube.com/watch?v=RhMGdkS1yZE

Great!

Jack Reacher

Soc Jack Reacher.

Tinc un mapa de prestec i en ell hi busco el punt més petit. Sóc Jack Reacher i em diregeixo a La Balsa. El punt fronterer més petit entre Perú i Ecuador. Es tan minúscul que ningú el coneix,  tant petit que només hi ha dos oficials que hi treballen. Tant petit que no sé ni si tant sols es legal creuar-hi.

Soc Jack Reacher i aquest será el meu itinerari Yurimaguas-Tarapoto-Jaen-San Ignacio-La Balsa, una mica més enllà i de tornada.

Soc Jack Reacher i no duc equipatge. Un teléfon, la cartera i el pasaport és l’unic que cal. Viatjaré en multiples busos i donaré noms falsos als hotels.  

Soc Jack Reacher.

Box-V

http://youtu.be/4BEM2rhWqSE

Armes,

Dues terceres parts del món viuen sota el control i moviment d’objectes allargats i puntiaguts que llancen petits trossos de ferro a gran velocitat. Cada dia moren més i més persones degut a aquest tipus d’armes de curt abast. Quan creiem que les guerres acabarien transformant-se en futuristes batalles que durarien escassos minuts entre països distants hem acabat veient com les guerres actuals es basen bàsicament en batalles de guerra de guerrilla que es desenvolupen en espai de tres illes de cases.   El perill real i el negoci de les armes es mou a la fi per armes de petites dimensions que qualsevol persona pot dur diàriament lligades a la cintura. D’armes semiautomàtiques de mà tipus glock fins a les mítiques, més venudes i preferides AK-47.

Aquestes son algunes de les formes en les que he conegut innumerables tipus d’armes durant alguns anys:

11 anys. La localitat es trobava al centre de Guatemala, el poble era un creuament entre una via terrestre no acabada y un transit fluvial. Tot i tenir una situació prou centrada dins el mapa, al nord oest d’aquest poble s’allargava  una basta zona coberta per selva inexplorada i una mica més enllà la frontera amb Mèxic i l’àrea de Chiapes. Tota una festa. Feia poc que la pau havia estat signada i encara es podien veure els soldats mobilitzant tancs d’una zona a un altre. Però tot això era massa gran quan jo encara era massa petit; així que a la fi no importava. L’important era la meva habitació. Recordo que vaig pensar que era prou amplia i moderna. El llit quedava com empotrat a l’esquerra i la taula a continuació. Tot era de fusta. A la dreta, a la cara oest hi havia una  finestra que cobria gran part de la paret, aquesta era sempre oberta i coberta d’una reixa semi-metàl·lica tipus mosquitera. Recordo que la finestra em va impressionar, no havia vist mai ningú posar una reixa en una finestra. Per les nits mirava les lluernes, sortia a agafar-les i ficar-les dins un pot. Per la matinada sentia els dispars de les metralletes. Pel matí la meva mare deia que els nens celebraven els seus aniversaris molt aviat al matí i llançaven petards.

19 anys. Guatemala altre cop. Vivia pràcticament sol en un poblet envoltat de selva. No coneixia a cap altre forani a exacció d’un Català que hi duia anys i tenia un bar restaurant prop de casa meva. L’establiment era freqüentat per homes de mala reputació que sempre duien armes i les deixaven sota la taula. A les nits quan tothom marxava el meu amic de l’Estelada tancava la porta i a dins es quedàvem menjant cervell fresc acabat de cuinar i bevent rom de canya. Els homes de les armes també si quedaven.  Algunes vegades la policia per fer-nos marxar, les seves armes contra la porta metàl·lica  disparaven.

21 anys. Viatjava amb la meva novia direcció Nord del Camerun. La forma més fàcil de fer-ho havia estat en tren i en el nostre segon recorregut havíem decidit viatjar en un camarot  privat de dos llits. En un moment del viatge mentre  la meva xicota encara dormia, jo havia sortit al passadís per fer fotografies a les barriades d’alguna ciutat que estàvem creuant. Els nens deixaven de jugar a les vies per deixar al tren passar.  Era molt aviat, però a les barriades hi havia un a gran activitat. Era bastat aviat i els passatges encara dormien.  En algun moment mentre treia el cap i la càmera  per la finestra algú em va cridar des del passadís. Vaig mirar. I allà plantat hi havia un capità o un general del exercit camerunès amb una pistola a la mà, apuntant directament cap a mi. No em va sobtar ni preocupar.  Recordo que en francès va dir “no esta permès fer fotografies des del tren, es espionatge” , vaig somriure. Tot seguit vam intercanviar algunes paraules més, cada cop més pujades de to fins que de sobte va aparèixer un altre home negre d’uniforme per l’esquena del capità. Va analitzar la situació, em va mirar detingudament, va deixar anar un somriure explosiu i va dir “Pol! Tu també aquí?”. Ell em va salvar. Li va dir al capità: “aquest es el meu amic Pol, esta de viatge” . En aquell moment no l’havia reconegut, però ens havíem conegut en el primer viatge en tren compartint una cervesa al vago restaurant, i va dir “hey, fem-nos una fotografia”. I encara tinc la fotografia meva i del seriós i enfadat càpita en alguna caixa d’algun pis de Barcelona.

23 anys. Havia anat amb els amics de vacances a Egipte, al Sinai. Quan ells ja marxaven jo vaig anar direcció Israel. Vaig pagar a un home amb molt mala pinta per que em portes fins a la frontera. Al cotxe al final érem 3, dos homes molt amics amb turbant i jo. A uns 30 km de la frontera, l’home va decidir abandonar-me al mig del desert; semblava tenir por. Jo vaig insistir en que el tracte era fins a la frontera i ell em va dir que agafes l’autobús que venia rere nostre. Jo li vaig dir que si ell parava l’autobús, pagava el bitllet i aquest em deixava just a la frontera dons hi estava d’acord. Això va fer. Va parar l’autobús, va pagar i vaig pujar. Dins hi havia 11 àrabs que creien que jo era jueu, dins hi havia 11 àrabs que jo sabia que es pensaven que era jueu. I cap feia bona cara. Vam arribar prop de la frontera, una tanqueta ens va escortar fins al pàrking de destí mentre un tanc amb el seu canó ens apuntava. Pocs dies més tard vaig anar a Jerusalem; la ciutat dividia en 5 religions i dos països. Mentre passejava per la ciutat plena d’armes vaig veure com un grup nens anaven agafats d’una corda des del que devia ser la seva guarderia fins on els pares tenien que recollir-los.  El grup no estava encapçalat per una dona de 35 anys amb ulleres puntiagudes morades, falda i tres llibres; no. El comboi el dirigien dos armaris de discoteca. Un davant que duia una pistola i un rere amb una M16.

25 anys. Vivíem a escassos 30 km de la frontera Afganesa, enmig  d’un desert a tres mil metres d’alçada en territori Tajik (Khovaling). Feia unes setmanes un taliban s’havia colat al gimnàs de la CIA i havia matat a 6 persones a Kabul fent servir una bomba enganxada al seu cos. Els americans per contra van decidir augmentar l’ofensiva en tot el país bombardejant (en el meu cas) les muntanyes del nord d’Afganistan. Això va provocar que un d’aquests grups amagats a les muntanyes  creues la frontera a 50 km al nord-est de la nostra posició i comences una petita batalla. Es va implantar un toc de queda a tots els estrangers impedint-los sortir de casa o de la ciutat (Dushambe).   Però bé, el 99% dels expatriats vivia a la ciutat mentre nosaltres no. Així que l’únic que se’ns va imposar a nosaltres va ser un seguiment constant de la KGB per tal que no anéssim a la zona roja a fer fotografies.  Tot i així vam continuar amb les nostres tasques. Un d’aquells dies mentre estava amb el meu xofer/traductor conduint el nostre Lada, ens vam creuar en mig de cap lloc amb un grup presumiblement no Tajik per les seves robes i fisonomia que anava carregat amb kalavnikov. Vam aminorar la marxa, ja que el tram era estret. Ells es van fer a un costat i vam continuar el nostre trajecte.

Aquestes son algunes de les histories entre d’altres en bars, fronteres, check points, trens, ect. Aquestes son algunes de les histories que passen a cada minut a milers de llocs del món, ja que dues terceres parts de la població del nostre planeta esta acostumada a conviure amb això.

Per sort moltes d’aquestes histories solen poder acabar-se gracies a un somriure, un paquet de cigarrets o una broma en l’idioma local; però no esta de més saber com agafar un arma. 

JbpV-2