Selva

Estaré fora incomunicat durant els pròxims deu dies. Vitjaré fins a arribar al riu Maranyon que navegarédurant uns dies i tornaré

El millor de tot

I el millor de tot, el millor de tot és el no saber que fer, on anar o amb qui estar dintre de 6 mesos. Pura llibertat de decidir.

El millor de tot es tenir una vida dins una vida dins una vida i que mai s’acabin les opcions.

Fang

La feina era molt senzilla, obrir una porta, comptar diverses moltes vegades fins a 280, firmar uns documents, encaixada de mans, tancar la porta i au!

Però ja que hi érem, ja que alguna cosa sortiria malament, ja que ens farien esperar, per que no agafar algun dels meus nois per intentar aplanar una mica l’entrada al magatzem? Algo fàcil,  aplanar per que  s’assequi el terreny i per que els tràilers puguin entrar i sortir sense enfonsar-se al fang la setmana pròxima,  per que el muntacàrregues pugui entrar sense bolcar.

Així que, qui vol venir? Només calen dos voluntaris, però en surten 10. Així que bé nois anem-hi tots si voleu.  

Arribem una mica abans per que poder organitzar una mica la patrulla i comencem a indicar. Vosaltres dos comptareu. Vosaltres sis, agafeu sis pales i intenteu que l’aigua estancada surti per allà al fons. I els dos que falten amb dos pales més que intentin esborrar les marques de les roderes.

I és com quan érem nens i plovia. Existien basals a diferents alçades i tu podies jugar a fer aqüeductes d’un a l’altre fins a tenir-ne un de més gran al nivell inferior. Llavors podies saltar-hi i esquitxar a la resta de companys. Saltaves amb les teves sabates victoria vermelles i per un instant de segon podies veure com tota l’aigua que desplaçaven els teus peus al caure et feia veure el fang i les pedres del fons del basal, veies les espurnes d’aigua saltar al teu voltant per esquitxar als teus amics, veies com les gotes marrons trencaven contra la teva roba i deixaven diminutes gotes fosques als teus pantalonets curts i a la teva samarreta blanca, era com una pel·lícula d’acció amb munició aquàtica. Després de la suor i l’aigua d’una tarda de tardor, només calia inventar una perfecte excusa per embadocar a la mare.

I es que un no pot embrutar-se per que després s’ha de netejar. Un no pot embrutar-se per que no es divertit... però es mentida per que si ho és, per que mai ha deixat de ser divertit. Així que agafo la primera pala, fico les meves sabates blanques a la part fonda del enorme basal del terreny de 50m2 i som-hi! I l’única diferencia es que tinc vint anys més, que tinc una pala metàl·lica i que amb 8 anys hagués pogut ofegar-me en aquest mar d’aigua.  Quin problema hi ha? Arribaré a casa em trauré la roba bruta, netejaré les meves sabates, punxaré les butllofes de la meva mà amb el meu ganivet de pelar conills, em dutxaré, m’afaitaré i dilluns la senyora Magdalena em netejarà la camisa blanca de nen  bo que he tacat.

Després arriba la carrega i dono les indicacions per moure la mercaderia, per que en el fons soc un nen gran amb responsabilitats.  I fem la feina, i els treballadors em demanen una gasosa, i com ja estan acabant dono 20 soles a un d’ells per que es deixi de mariconades i compri ara si una gasosa acompanyada de dues cerveses. I ser que el canvi no tornarà mai. Així que arribada la nit i els mosquits ens reunim al voltant dels camions y el meu cotxe i ens bevem ràpidament entre rialles les cerveses.

Agafo el meu cotxe content pel fang i les cerveses, poso a tota llet el CD de Pixies i surto derrapant i patinant amb el meu enorme 4x4 entre el encara fang fresc. No hi ha res millor que ser un nen adult. 

Boxa, segona lliçó

El sac oscil·la suaument just després de ser acabat de penjar.  Sembla mirar-me atònitament sense dir res. Sembla una dona nua en espera d’algun moviment.

Estiro el braç esquerra reduint veloçment l’espai que ens separa i noto el dolor. Encara em dolen els artells de  la classe anterior. Provo amb el dret i el mateix. No em giro per comprovar la gent que m’envolta, perquè  si algú em veies no apostaria per el meu futur com a boxejador. Em fan tant mal els punys que els meus cops son més lleus dels que donaria un nen de 3 anys de bocaterrosa.

Però sóc un cabut idiota, així que segueixo donat copets suament i pujant d’intensitat fins que el dolor es va calmant.

Finalment el meu cura-mentor o mentor-mentor-però-també-cura s’apropa a proposar-me el següent exercici: cops de puny suaus amb el braç esquerra mentre fas la volta al sac. “Prova de mantenir l’objectiu en cops certers al teu centre d’atac.  Quan et maregis, repeteix el mateix exercici amb el mateix braç esquerra en l’altre sentir. El puny dret protegint sempre l’ull dret. Apuja el braç!”

Començo a donar voltes en una i altre direcció. Al meu pas vaig deixant rastres circulars de sang sobre el sac. Les ferides tornen a ser obertes però ja no em fan mal.

La boxa es un esport tant elegant i físic com ho pot ser l’esgrima. Ambdós tenen moltes similituds. Una cama endavant, una enrere. A la boxa pots canviar i atacar amb les dos mans. A l’esgrima només tens una espasa. Els assalts duren 3 minuts. A l’esgrima soc goofy, a la boxa regular. Tot i que en un es vagi semi nu i suat a l’altre simplement es va mes protegit però el doble de suat. Els dos son esports on el teu últim rival és un mateix, en ambdós el que compta és fins on TU pots aguantar. No vull vèncer a ningú, tant sols no vull ser mai vençut.

I segueixo saltant en cercles. Després el mestre torna per al següent exercici. “Ara aprendrem a dur el ritme”. Cops de puny a l’aire en línea recta. Dreta-Esquerra. Flexionant les cames. Al final, finta baixant el cap, protegint-te i tornant”. Quan acabis farem davant enrere.

Lo bo d’aquests països es que els professors van a passos de gegant.  No tinc molt de temps així que prefereixo fer-ho ràpid.

Desprès m’ensenya cops de ganxo i a parar possibles cops amb els colzes. Esquiva! Posem una corda de punta a punt ai repetim els passos de ball endavant passant alternativament a cada cop per sota la corda. Esquivem un cop i contraataquem.

Al final una mica més de sac, saltar a corda i estiraments. Les ferides ja no em fan mal, això ho torno a deixar per demà. 

The facts, the evidences and the good men

La primera evidencia que sorgeix al començar del dia és el fet de  les falses respostes que donen alguns cossos davant de fets simples i evidents. És això estupidesa humana?

La nit anterior parlava amb un amic. Bé, no un amic en el sentit ampli, sinó més aviat un tio amb el que pots parlar, un tio que et convida a una cervesa o al naixement de la seva pròxima criatura. Un col·lega potser, algú que potser et dona un cop de mà però no saps fins a on pots confiar. Algú que en primera instància et sembla bo i coherent dins del context establert. Així que parlàvem asseguts en una taula dins d’una de les dues discoteques locals; on  hi havíem arribat amb la seva moto 125cc. No podria dir exactament del que parlàvem per que simplement tot va donar un gir inesperat i va deixar de tenir relació. I no es que ho trobes sorprenent ni fora de lloc, no, res d’això. No, no vaig exasperar-me ni tant sols reaccionar i donar un pas enrere com segons crec algú definit com a sanament racional (tot i que això no crec que signifiqui res en realitat) hagués fet; i això és potser el més sorprenent de tot. Docs com anava dient parlàvem d’alguna cosa que podria haver tingut o no una relació estricta amb el que era apunt de succeir, i com deia, dubto molt de que parléssim del que parléssim algú hagués pogut continuar la conversa amb una frase tal com: “ Escolta, jo duc un arma” mentre mostrava un llampant ferro platejat amagat al costat dret de la seva cintura. I què? Que volia dir algú amb aquella frase? Tenia algun sentit o volia anar a parar a algun lloc? Quina era la conclusió d’allò? Quina era la resposta que cabia donar?

La sorpresa real no va ser el fet de que algú conegut amb el que duia algunes hores parlant dues un arma, no. El sorprenent es que el meu cos no va allunyar-se d’un diguem-ho “perill evident” sinó que vaig respondre estúpidament: “la puc sostindre?”. Qui voldria agafar una brillant arma metàl·lica dins una discoteca?. Per sort va respondre: “no”. I vam seguir parlant.

Així que al dia següent,  donat un fet evidenciat per una resolució estúpida no podia fer més que anar a reflexionar del succeït. I vaig anar al gimnàs.

Un dia, mesos enrere, mentre esperava a la sala d’espera d’una televisió local per que em fessin una entrevista vaig conèixer en Max, el propietari d’un gimnàs que era també a la televisió per anunciar-se en un comercial.

I vaig vestir-me per tal de provar aquell nou lloc. Samarreta, pantalons, sabates i a córrer fins al nou gimnàs situat a l’altre punta de la ciutat.

Era situat en un tranquil carrer no asfaltat. La superfície del local era exageradament més gran del que en inici era el meu habitual gimnàs. Al mig, hi havia un espai buit on segurament si celebraven classes d’aeròbic. Amb el primer cop d’ull no es podia dir que estigues obert o per contra tancat. La porta era oberta i dins no s’hi veia ningú.

Vaig entrar sigil·losament fent ressonar entre les silencioses parets “es obert?” amb el que en Max va venir rebre’m. “ si, es clar” “Ets nou?”. Va mostrar-me les velles però ben cuidades màquines i em va deixar fer. Vaig començar a treballar mentre ell netejava perseguit per el seu fill el gimnàs amunt i avall. De tant en tant creuàvem algunes paraules.

Fins que va venir amb ganes de xerrameca a seure al meu costat mentre feia push-ups. Va començar a explicar-me una mica la seva historia, després va continuar amb la visió que ell tenia de les coses i va acabar explicant-me les visions que l’havien dut a ser creient. No es que no fos creient, sin que va deixar de ser un Cristià no massa devot a ser un Evangelista absolutament practicant.

De la mateixa manera no us podria dir per que m’explicava tot allò, ni per que les meves flexions ens havien dut a una discussió d’oposades opinions teològiques dins un gimnàs de Deu. En Max havia estat soldat, en Max havia estat professor a les comunitats, en Max havia obert un gimnàs, en Max en algun punt havia començat a extraviar-se, en Max havia vist a deu, en Max havia canviat, en Max composava cançons bíbliques,  en Max celebrava misses evangelistes baixant una cortina dins el seu gimnàs al mateix lloc on hores abans s’havien celebrat classes d’aeròbic. En Max tenia el primer gimnàs/església que jo havia vist mai si es que algú n’havia vist algun en un altre lloc.

En Max estimava a la seva família, en Max estimava al seu fill Max, en Max era un bon home que intentava encarrilar a joves delinqüents fent-los classes de boxa.  En Max tenia un ring portable, en Max venia guants de boxa, en Max podia entrenar-me, en Max em venia uns guants de boxa.

No sé quin fet m’ha dut a pensar que puc aprendre a fer boxa; però el fet és que he començat a practicar boxa, en un gimnàs evangelista que tanca els dissabtes al matí per congregar-se amb els seus “germans”.

 No sé quin fet podria dur-me a evidencies per pensar que cap d’aquests dos homes estrictament diferent no son bons homes que duen camins oposats. No sé ben bé com un fet podia dur a un altre fet explicant una evidencia no massa raonable. Però a vegades es complicat entendre el succeït per treure’n un judici. Així que no ho faig. 

Surfin' Bird

Link a un video que he pujat al youtube:

http://youtu.be/yhx7haHlTMU

Puerto Chichama

Hi havia un lloc format per dos paraules situat en algunes coordinades definides entre un inhòspit desert i un oceà ple de meduses mortes. Aquest lloc tenia un nom escrit en un paper en brut on només amb molta imaginació podien llegir-se un seguit de paraules que formaven el concepte Puerto Chicama.

Que era Puerto Chicama?

Puerto Chicama era una vaga descripció poc prometedora a dins d’una extensa guia de viatges, un podia buscar possibles millors opcions en les pagines que envoltaven la numero 356. Puerto Chicama era un seguit de frases amb un conjunt de detalls que per molt podien no ser res, però que en general i llegit a contra llum feien entendre que tenia algo de místic i misteriós. Puerto Chicama era el link a un servidor de condicions meteorològiques surferes on es podia llegir que el fons d’aquelles platges eren més extenses del que un podia caminarles. Puerto Chicama era el somriure d’una noia rossa amb ulleres fosques. Puerto Chicama era només un rumor que ressonava per altres platges.

Puerto Chicama era un lloc que no existia, doncs els mapes donaven a aquesta area un altre nom amb un altre configuració de lletres.

I per que anàvem a Puerto Chicama? Doncs per que res del anterior quadrava.

Hi havia una carretera que recorria el continent que separava el desert de la platja. A un costat hi havia desert i a l’altre platja; però a un costat s’hi podia veure desert i a l’altre només desert. Així que la carretera que dividia desert i platja deixava anar un altre carretera que perpendicularment esclatava amb les onades.

Seguint aquesta carretera s’arribava a Puerto Chicama.

Puerto Chicama era un poble petit i mort, ple de bona gent. Era mort per que només hi havia desert i un seguit de colorides fabriques abandonades. Puerto Chicama tenia una comissaria feta de fusta pintada de verd sortida d’una pel·lícula Texana. Cotxe patrulla americà i botes de Cowboy. Puerto Chicama tenia bona gent que es reunia diàriament al voltant de dues places. Una on si jugava a Voleibol i un altre on si festejava.

Puerto Chicama es tenyia cada vespre d’un vermell daurat que apaigava. Un gran sol incandescent descendia fins al nivell del mar. Els rajos solars creuaven la màxima distancia dins l’atmosfera. Els fotons difractaven dins les molècules d’aire fins que de color vermell es tornaven. L’avergonyit mar el color emulava. L’impassible desert es transformava. I tot era en harmonia dins una cervesa beguda amb la mare.

Puerto Chicama feia de llarg 4 kilòmetres, exactament la mateixa longitud que les matemàtiques onades que creaven la platja.

Calçat el neoprè i agafada la vella taula vam córrer en busca d’onades. Creuant tres cops el desert a un punt o aquestes espantaven, per allà com petits soldats en batalla per la nostra vida surfejavem. Fins que la mare ens va venir a buscar amb galetes salades.

Un lloc meravellós, un lloc de pel·lícula, un poble mexicà, un poble fronterer.