Serps

Esmorzàvem als menjadors de Garsilazo.  Hi havia diferents menjadors d’aquesta mena repartits per tota la ciutat. Els menjadors en si solien ser parades de 10 m2 amb una petita cuina i una taula amb estovalles de plàstic envoltada de bancs de fusta on si reunia la gent per menjar. Normalment abans de triar un lloc es feia una petita passejada per les parades preguntant que si podia menjar. En general es tenien dos opcions. La peculiaritat d’aquet menjador en particular era els exòtics plats que es podien provar: mono, cui, tortuga, i altres tipus d’animals dels quals no n’havia a sentit mai a parlar. El preu rondava els 4 sols (una mica més d’un euro) on si incloïa suc de fruites diluït amb una gran quantitat d’aigua de riu.

No es que ens haguéssim aixecat amb ganes de provar, sinó que érem al port on guardàvem la nostra llanxa.

Així que un cop acabats els nostres plats bé fossin de cui o de gat ens vam posar en marxa riu amunt.

Just abans de “destirar” amarres vaig poder conèixer un nou personatge de la ciutat. Aquest era un jove viatjat de Lima que venia a treballar com a consultor per al projecte del ferrocarril. Una obra faraònica que anava fins el que jo podia saber de Yurimaguas a Iquitos creuant tots els rius i la selva. Davant del meu escepticisme, ell , només va voler enumerar-me els motius pel qual s’havia de fer.  Monopoli fluvial, màfies, pirates i petroli. Els llocs més bonics amagaven  les serps més verinoses.

El dia s’aixecava gandul i boirós, i a contracorrent onejàvem en busca de ports perduts. On cada cop que a un ens hi acostàvem el pilot feia sonar la sirena. Ja fos per la boira, ja fos per la sirena; melancòlicament no feia mes que recordar les matinades a Venècia quan es feia sonar l’alarma anti-bombardeigs.

I ens venien a buscar i ens oferien aiguardent mentre parlàvem dels assumptes que ens  duien fins a tant inhòspites contrades. Així que un cop tots d’acord, un home, l’encarregat es dirigia a la seva cabana, agafava el seu esmolat matxet i encapçalava la marxa endinsant-nos aquest cop si a la selva.

Amb el matxet anava perfilant el camí que duia a algun destí, amb el matxet m’anava indicant i ensenyant realitats de la seva vida quotidiana: en aquest basal hi ha caimans; mira quin ocell, té més colors que un Monet;  aquest fruit es menja, es deliciós al tornar el recollirem; veus aquell home? Les serps que dur son les més verinoses, et maten al instant. I així caminàvem, jo seguint cada un dels passos que l’home feia, assegurant-me que cada pas ja fos testejat, assegurant que els animals ja haguessin estat previnguts.

A la selva, posat botes altes, fins als genolls, a la selva treu-te les Ray-Ban per veure els colors. Una serp es una serp una branca por ser també una serp.

De tant en tant s’obria una esplanada que havia estat desforestada per poder plantar-hi, de tant en tant ens creuàvem amb una casa en aquestes àrees normalment abandonada que s’aixecava uns 3 metres del terra per prevenir se de les inundacions. Era increïble, per arreu on passàvem, inclosos els centres poblats deixarien de ser caminaves per ser només navegables en canoa en només un mes més. Així que quan ara veiem nens caminar per anar a escola, en un mes sortirien de casa en canoa per arribar a l’escola en canoa. Tot, tota aquesta infinita esplanada coberta de vegetació deixaria de ser terra per ser aigua. Els animals terrestres es retirarien a zones més altes i els animals marins prendrien possessió del que només els pertocava durant 3 o 4 mesos l’any.

I seguíem  en busca d’un invisible objectiu amagat entre els arbres. Creuàvem petites rieres, reculàvem quan aquesta era massa alta i les serps podien entrar-nos a les botes, seguíem per fangals,  creuàvem camps de plataners escalant pilles d’arbres morts.

Vam tornar al cap vespre cremats pel sol i ple de picades d’insectes que ben bé podrien ser considerats  mamífers només per la mida.

Qui voldria fer aquesta feina? Qui voldria suar, embrutar-se i passar perills. Suposo que aquell que vol créixer sense madurar , aquell que sempre serà un noi, aquell que vol ser més home que els homes, aquell que vol viure més sense anar enlloc. 

Gisele Bündchen

Gisele Bündchen em mira directament als ulls. Jo miro directament als ulls bubònics de Gisele Bündchen i al seu curt vestit de nit. El cartell de cartró d’Ipanema de Gisele Bündchen mira amb el seu mil cops retratat somriure a tots els desarrapats comerciant d’aquest mercat.

Nosaltres fem una pausa en una paradeta que  prepara selvàtics sucs de fruites naturals. Cansats del sol i dels seus criminals rajos, deixem de treballar per deixar al cos treballar. Sentim com el cor es relaxa baixant les pulsacions, ens escoltem, obrim bé el nas i alimentem els pulmons.

A través de les foses nasals s’hi colen bombolles d’aire.

Les bombolles d’aire arriben als pulmons i al seu temps impacten contra els bronquis descarregant una gran quantitat d’aigua en estat gasos que t’impedeix respirar amb facilitat.  

L’Humitat.

Enganxades a les molècules d’humitat hi ha diòxid de carboni.

Les terminacions nervioses nasals capten el perfum del diòxid com a resultat d’una mala combustió.

Carburadors en mal estat, gasolina de mala qualitat que empenyen rikshaw a tota velocitat.

Després de gasolina sentim les altres moltes olors que acompanyen a la ciutat.  Sentim com la ciutat no para de cuinar menjar d’est i oest. Perfums d’ají, olors a carn a la brasa, restes de salsa soja i un japonès.

Sentim l’olor d’un pudent gos i del mico que també s’amaga rere al pal que esta lligat quan sent l’olor del encuriosit gos.

I Gisele Bündchen em mira mentre em pregunto quina olor farà.

Riu a baix

A les 5 del matí sona un despertador, sembla que no, però ja clareja. La maleta ja esta preparada. És una excursió d’un dia així que l’equipatge es lleuger.  Material de treball, ulleres, càmera fotogràfica. Tot dins la camel-bag.

És un viatge d’anada i tornada d’un dia així que no cal dur repel·lent, ni eines, ni cap altre material de supervivència . 

Es carrega el jeep, es passa a buscar part de l’equip i frenem al port. Descarreguem el material  del jeep. Carreguem la llanxa. I som en camí direcció al Progreso; poble a càrrec de la municipalitat de Santa Cruz. Riu a baix i tres hores per davant. Deixem-nos portar i dormim. 

I res és sempre tant senzill.

Dormim quan de sobte ens despertem per l’absència sobtada del soroll que indica que el motor esta en marxa. El motor ensordeix i la jungla comença a clamar a crits que estem en territori dels seus dominis. Per molt soroll que fes la llanxa quedem perplexos per l’immensitat de sorolls  que surten dels arbres. I anem a la deriva donant voltes.

On son les meves eines? Merda. Es desmunta el motor i es veu el problema. Hi ha aigua al circuit de gasolina. Hi ha molta més aigua que gasolina al circuit de gasolina. Obrim el dipòsit de gasolina i efectivament hi ha molta més aigua de la que hi hauria d’haver en un dipòsit de gasolina.  Aquesta nit ens han estat robant gasolina, i l’han substituït per aigua per emular un pes semblant.

I s’ha de prendre partit. A algú haig de tirar per la borda. 

Coses en les que no pensar

A mitja nit m’aixeco. Ha estat una dia llarg i sembla que es una nit curta. Entro al lavabo, just la porta que esta a mig metre a la dreta del meu llit i pixo. No veig el color, però de ben segur és color groc or, no de deshidratació sinó d’un color molt més llampant . Ho sé per que sento l’olor a vitamina B. El meu pixat fa pudor a vitamina B, la meva suor fa olor a vitamina B,  jo faig pudor a vitamina B. Prenc un comprimit de color vermell amb diferents tipus de vitamina B cada matí. B1, B2, B5, B15, també àcid fòlic y alguns compostos més. En total 500 mg. Teòricament així els mosquits no s’acostaran. Tampoc s’acostaran a l’aranya de mig pam que corre pels meus peus. La mato o la deixo que es mengi els mosquits que fugen de mi?

Son coses en les que més val no pensar, així que torno al llit que dorm sota la mosquitera que penja i penso en el llarg dia.

Ha estat un llarg dia que ha culminat en un sopar de treball en el millor hotel (4 estrelles amb sala de cine on projecten pel·lícules pirates) de la ciutat que ha durat fins ben entrada la nit.  Culminat també el sopar i les posteriors cerveses hem tornat passejant amb el meu amic, col·lega i ara també soci pels carrers de la ciutat mentre una gran brigada de neteja s’encarrega de netejar les restes d’escombreries y buidar els basals on s’hi poden generar més anòfels. El servei de sanitat nacional de la ciutat esta realment preocupat, ho sé per que avui he dinat amb el seu cap.

Però en el fons son coses en les que més val no pensar.

Seguim carrer avall i em fixo en un objecte gran com una sabata del 43 que sembla tenir vida pròpia. Encuriosit m’hi acosto per inspeccionar-lo. Te unes prominents potetes  davanteres semblants a les d’un cranc; unes altres potes més primes però amb un aspecte igualment fort que recorren el seu cos; un cap; un annex entre el cap y el cos; un voluminós abdomen posterior amb el que podrien ser unes altes; i el més important un petits i negres ulls rodons.  És sense cap tipus de dubte l’insecte més gran que s’ha vist mai.  En realitat, recordo, en vaig veure un d’ exactament igual ara fa dos anys en un terrat de la ciutat de Varanasi a la India. Davant la nostra sorpresa d’aquella llunyana nit, el cuiner del bar que donava al terrat on preníem  la fresca va sortit tot espitós de la cuina amb una canyería  metàl·lica de 2 metres i mig i va convertir aquell prehistòric espècimen en res més pròxim a una de les sopes que devia estar cuinant cuinar. En aquell moment vam imaginar que devia ser fruit d’alguna entranya mutació del riu Ganges, però qui ho sap.

I en realitat son coses en les que més val no pensar.

Lo siento Esther, este no lo recojo.

Sunday...Monzon

Confusió

Vam anar a sopar i tot i que portava poc temps aquí ja estava cansat de l’arròs i els frijoles i el pollastre; i vam anar a una pizzeria on feien pizzes congelades que i tot  que eren cares eren millor que un pollastre fregit i vam demanar una sangria i que tot i que sabíem que no era bona sabíem que era millor que el que podíem demanar i al final va resultar que era prou bona.

I després vam anar a una plaça que tot i que no era cèntrica era prou coneguda i hi havia un bingo improvisat que va premiar a la nostra dona de la neteja i que ens va dur a la conclusió q potser no seguia treballant per nosaltres, i que no sabíem qui ens  netejaria la roba tant be com ho feia la senyora Magdalena però al final ens va donar igual. I vam seguir endavant i mes endavant ens vam creuar amb un grup de turistes perduts, no d’aquells turistes que duen polsera i beuen cocktails amb petits paraigües de paper, no. Eren d’aquells turistes que volen anar més enllà que ningú i acaben  a un lloc com aquest i que es creuen amb un altre grup de turistes i els ofereixen un cínic somriure que diu  “on hem acabat eh” i ells però ells nos saben que nosaltres hem acabat aquí, a casa nostra.

I després  vam anar a aquell bar que feia cantonada i on ens esperaven i on posaven aquella musica dels anys 80 en una pantalla on estranyament projectaven els vídeos que sonaven. I sortien aquets grups que sonaven a moderns però amb imatges gravades en un vhs i ara digitalitzades en format mpg, i on semblaven que ballaven bé però es movien sense moure els peus però si les espatlles i semblava que haguessin de ser bons quan potser ho havien estat però ara només semblaven freaks que es creien bons , i ara potser no ho eren, i semblaven molt gays movent-se forma exagerada creien que seguien sent bons mentre nosaltres els miràvem plens de records mentre cantaven cançons que havien estat part de la nostra vida i encara ho eren mentre el temps ja havia passat. I mirava embovat la pantalla mentre amb el dit intentava reconèixer el tros de plàstic plastilatinos que hi havia enganxat a sota la meva cadira i sabia que era un xiclet i seguia rodejant-lo amb la punta del dit per assegurament . I hi havia Michael Jackson quan encara era negre.

I vam acabar les begudes i vam fer cua al bany que  tot i que era unisex només tenia 1 pixador de paret il·luminat amb llums let multicolor que canviaven mentre canviava la musica. I on devien anar les noies a pixar? I vam tornar a marxar a un altre lloc que tenia nom de camp... però no de camp en flors sinó dels camps on es treballa i que es mullen quan plou i que quan plou s’omplen de fang i es converteixen en un fangal. Però tot i així vam agafar unes moto taxi i però com érem imparells jo vaig pujar a la moto d’un amic i vam anar a aquest lloc amb nom de fang on s’havia de pagar entrada al arribar però com eren  mes de les 12 podies entrar gratis si venies en taxi. I no es que fos gratuït si arribaves amb el taxi sinó que era gratuït si entraves amb el taxi a dins, i potser només era per que el porter no era prou ràpid a cobrar-te si entraves a 35 km per hora. I com  anàvem en moto vam anar fins a dins, i haguéssim pogut entrar fins a la pista però com érem gent decent vam aparcar i anar a la barra.... i allà tot va començar a donar voltes per que casualment  coneixia al barman que per cert feia cocktails, i no es que fossin els millors  del mon però potser si els de l’amazonia i vam seguir bevent fins que es van apagar les llums per culpa de la tempesta que venia cada nit i descarregava uns llamps i uns trons dignes del meu amic Ferran. I esperàvem fins  que tornaven  a endollar el generador i  potser ja era hora de marxar i no de marxar per que fos tard , ni per qui algú estigues cansat per marxar ni per fer qualsevol cosa que no fos  ballar cúmbia i potser era el moment no de marxar, però si d’excusar-me i anar al bany i dir ara torno però  sense tornar.

Palestra

500 metres carrer amunt en la direcció oposada de la plaça hi ha un gimnàs. No és l’únic ni molt menys el millor, però entre  les varies possibilitats existents és el que te un millor horari.

S’hi pot accedir per qualsevol de les dos portes situades a peu de carrer que donen a ambdós vies perpendiculars altament transitades. El local en si, disposa de tres sales de maquines i un petit lavabo que en cap cas arriben a sumar  80m2. Les dos portes, més la finestra de la saleta inter-mitja estan permanentment obertes, cosa que el converteix  amb un antre amb un gran caire social. Tothom parla i descansa fent petar la xerrada amb improvisats vianants.

Les màquines (en cap cas elèctriques) devien ser triades en base a un preu reduït i a la seva alta multi funcionalitat. Cosa que les converteix amb un alt embolic de politges que no saben molt bé cap on estirar. Per canvi, les peses i altres instruments estàtics semblen haver estat reciclats d’algun vaixell enfonsat i rovellat.  

Un improvisat fil musical llença música rap a tot drap. Si hi hagués menys llum de segur que gent hi entrava creient ser un bar musical. 

L’entrada al gimnàs costa aproximadament 90centims d’euro.  L’abonament mensual uns 12 Euros.  La majoria paga dia a dia... suposadament aquesta és la filosofia . Pagues religiosament els  3 soles i formalment ja formes part del gimnàs. Els miralls de les parets estan lleugerament inclinats cap endavant  donat la impressió de ser més alts; i així em veig com un enorme gegant blanc.  Comences a fer exercici i ràpidament  te’n adones del obvi: fer exercici aquí, amb aquesta calor i aquesta humitat es com fer exercici dins una sauna. I no és una exageració, ja de per si aquest clima et cansa i et fa suar pel simple fet de respirar. I la camisa se’t enganxa només de mirar les peses rovellades que has d’aixecar,  i les agafes, i sues i t’hidrates i beus més aigua de la que veuries en una setmana.  Un, dos, tres ... mareig a mitja cançó de “Im the real Slim Shady”; però penses com de bé et sentiràs en una setmana o uns dies, quan t’hagis sobre posat a tu i al clima, i sobretot com de bé et sentiràs quan tornis a respirar gèlid aire continental.

Sentir-se  viu, sentir-se una mica més viu dia a dia.