Box-V

http://youtu.be/4BEM2rhWqSE

Armes,

Dues terceres parts del món viuen sota el control i moviment d’objectes allargats i puntiaguts que llancen petits trossos de ferro a gran velocitat. Cada dia moren més i més persones degut a aquest tipus d’armes de curt abast. Quan creiem que les guerres acabarien transformant-se en futuristes batalles que durarien escassos minuts entre països distants hem acabat veient com les guerres actuals es basen bàsicament en batalles de guerra de guerrilla que es desenvolupen en espai de tres illes de cases.   El perill real i el negoci de les armes es mou a la fi per armes de petites dimensions que qualsevol persona pot dur diàriament lligades a la cintura. D’armes semiautomàtiques de mà tipus glock fins a les mítiques, més venudes i preferides AK-47.

Aquestes son algunes de les formes en les que he conegut innumerables tipus d’armes durant alguns anys:

11 anys. La localitat es trobava al centre de Guatemala, el poble era un creuament entre una via terrestre no acabada y un transit fluvial. Tot i tenir una situació prou centrada dins el mapa, al nord oest d’aquest poble s’allargava  una basta zona coberta per selva inexplorada i una mica més enllà la frontera amb Mèxic i l’àrea de Chiapes. Tota una festa. Feia poc que la pau havia estat signada i encara es podien veure els soldats mobilitzant tancs d’una zona a un altre. Però tot això era massa gran quan jo encara era massa petit; així que a la fi no importava. L’important era la meva habitació. Recordo que vaig pensar que era prou amplia i moderna. El llit quedava com empotrat a l’esquerra i la taula a continuació. Tot era de fusta. A la dreta, a la cara oest hi havia una  finestra que cobria gran part de la paret, aquesta era sempre oberta i coberta d’una reixa semi-metàl·lica tipus mosquitera. Recordo que la finestra em va impressionar, no havia vist mai ningú posar una reixa en una finestra. Per les nits mirava les lluernes, sortia a agafar-les i ficar-les dins un pot. Per la matinada sentia els dispars de les metralletes. Pel matí la meva mare deia que els nens celebraven els seus aniversaris molt aviat al matí i llançaven petards.

19 anys. Guatemala altre cop. Vivia pràcticament sol en un poblet envoltat de selva. No coneixia a cap altre forani a exacció d’un Català que hi duia anys i tenia un bar restaurant prop de casa meva. L’establiment era freqüentat per homes de mala reputació que sempre duien armes i les deixaven sota la taula. A les nits quan tothom marxava el meu amic de l’Estelada tancava la porta i a dins es quedàvem menjant cervell fresc acabat de cuinar i bevent rom de canya. Els homes de les armes també si quedaven.  Algunes vegades la policia per fer-nos marxar, les seves armes contra la porta metàl·lica  disparaven.

21 anys. Viatjava amb la meva novia direcció Nord del Camerun. La forma més fàcil de fer-ho havia estat en tren i en el nostre segon recorregut havíem decidit viatjar en un camarot  privat de dos llits. En un moment del viatge mentre  la meva xicota encara dormia, jo havia sortit al passadís per fer fotografies a les barriades d’alguna ciutat que estàvem creuant. Els nens deixaven de jugar a les vies per deixar al tren passar.  Era molt aviat, però a les barriades hi havia un a gran activitat. Era bastat aviat i els passatges encara dormien.  En algun moment mentre treia el cap i la càmera  per la finestra algú em va cridar des del passadís. Vaig mirar. I allà plantat hi havia un capità o un general del exercit camerunès amb una pistola a la mà, apuntant directament cap a mi. No em va sobtar ni preocupar.  Recordo que en francès va dir “no esta permès fer fotografies des del tren, es espionatge” , vaig somriure. Tot seguit vam intercanviar algunes paraules més, cada cop més pujades de to fins que de sobte va aparèixer un altre home negre d’uniforme per l’esquena del capità. Va analitzar la situació, em va mirar detingudament, va deixar anar un somriure explosiu i va dir “Pol! Tu també aquí?”. Ell em va salvar. Li va dir al capità: “aquest es el meu amic Pol, esta de viatge” . En aquell moment no l’havia reconegut, però ens havíem conegut en el primer viatge en tren compartint una cervesa al vago restaurant, i va dir “hey, fem-nos una fotografia”. I encara tinc la fotografia meva i del seriós i enfadat càpita en alguna caixa d’algun pis de Barcelona.

23 anys. Havia anat amb els amics de vacances a Egipte, al Sinai. Quan ells ja marxaven jo vaig anar direcció Israel. Vaig pagar a un home amb molt mala pinta per que em portes fins a la frontera. Al cotxe al final érem 3, dos homes molt amics amb turbant i jo. A uns 30 km de la frontera, l’home va decidir abandonar-me al mig del desert; semblava tenir por. Jo vaig insistir en que el tracte era fins a la frontera i ell em va dir que agafes l’autobús que venia rere nostre. Jo li vaig dir que si ell parava l’autobús, pagava el bitllet i aquest em deixava just a la frontera dons hi estava d’acord. Això va fer. Va parar l’autobús, va pagar i vaig pujar. Dins hi havia 11 àrabs que creien que jo era jueu, dins hi havia 11 àrabs que jo sabia que es pensaven que era jueu. I cap feia bona cara. Vam arribar prop de la frontera, una tanqueta ens va escortar fins al pàrking de destí mentre un tanc amb el seu canó ens apuntava. Pocs dies més tard vaig anar a Jerusalem; la ciutat dividia en 5 religions i dos països. Mentre passejava per la ciutat plena d’armes vaig veure com un grup nens anaven agafats d’una corda des del que devia ser la seva guarderia fins on els pares tenien que recollir-los.  El grup no estava encapçalat per una dona de 35 anys amb ulleres puntiagudes morades, falda i tres llibres; no. El comboi el dirigien dos armaris de discoteca. Un davant que duia una pistola i un rere amb una M16.

25 anys. Vivíem a escassos 30 km de la frontera Afganesa, enmig  d’un desert a tres mil metres d’alçada en territori Tajik (Khovaling). Feia unes setmanes un taliban s’havia colat al gimnàs de la CIA i havia matat a 6 persones a Kabul fent servir una bomba enganxada al seu cos. Els americans per contra van decidir augmentar l’ofensiva en tot el país bombardejant (en el meu cas) les muntanyes del nord d’Afganistan. Això va provocar que un d’aquests grups amagats a les muntanyes  creues la frontera a 50 km al nord-est de la nostra posició i comences una petita batalla. Es va implantar un toc de queda a tots els estrangers impedint-los sortir de casa o de la ciutat (Dushambe).   Però bé, el 99% dels expatriats vivia a la ciutat mentre nosaltres no. Així que l’únic que se’ns va imposar a nosaltres va ser un seguiment constant de la KGB per tal que no anéssim a la zona roja a fer fotografies.  Tot i així vam continuar amb les nostres tasques. Un d’aquells dies mentre estava amb el meu xofer/traductor conduint el nostre Lada, ens vam creuar en mig de cap lloc amb un grup presumiblement no Tajik per les seves robes i fisonomia que anava carregat amb kalavnikov. Vam aminorar la marxa, ja que el tram era estret. Ells es van fer a un costat i vam continuar el nostre trajecte.

Aquestes son algunes de les histories entre d’altres en bars, fronteres, check points, trens, ect. Aquestes son algunes de les histories que passen a cada minut a milers de llocs del món, ja que dues terceres parts de la població del nostre planeta esta acostumada a conviure amb això.

Per sort moltes d’aquestes histories solen poder acabar-se gracies a un somriure, un paquet de cigarrets o una broma en l’idioma local; però no esta de més saber com agafar un arma. 

JbpV-2

JbpV

Jungle Boy V

El primer cop que vam anar a la selva amb el Kilomay vaig pensar que era un lloc massa brut, massa incòmode. I es que bé, acabava d’arribar. El segon cop va agradar-me, la tranquil·litat, el silenci, el soroll del motor, el soroll de la selva, la tripulació i tot el que aquells deu dies volien dir. Aquest cop ja n’era acostumat, deixava d’inhalar tot el que m’envoltava per ser un mes dels que hi viatjàvem, dels que hi treballàvem. Era part de la meva vida, ja no una experiència nova, en formava part.  Havia saltat d’un costat a l’altre, duna latitud a un altre longitud. Ja no anava en botes, pantalons llargs, ni afaitat.  M’oblidava del relec, m’oblidava del complex vitamínic B. Gaudia del viatge sense samarreta, amb pantalons curts i amb sandàlies. No em preocupaven els mosquits, ni el lisango ni les serps.  Duia barba de tres setmanes, el punyal lligat a la cama esquerra (on em repenjava quan estava dret) i el transmissor de radio vhf a la cama dreta.

Un dia, després d’haver passat de lluny lagunas, d’haver-me penjat de tots els ferros i barres del vaixell vaig tenir la idea d’anar d’excursió. Sortir del vaixell i creuar la selva fins a retrobar el vaixell hores mes a baix. Creuar en una imaginaria línea recta la selva per avançar-me al moviment serpentejant del riu i del vaixell. Però jo era allà per feina així que em calia un pla. I bum! Era massa lògic i evident.

Riu a baix en una comunitat anomenada Santa Isabel del Huallaga tenien que esperar-me els habitants d’un altre comunitat anomenada Veracruz. Veracruz era una petita comunitat formada per 10 famílies situada al vell mig de la selva. No tenien radio, no tenien telèfon. I sabia que tot i que els havia avisat no estarien al lloc ni a l’hora acordada feia un més enrere.  El pla era el següent: de Santa Isabel del Huallaga creuaria caminant la selva fins a Veracruz, segons els meus càlculs devia de ser una hora. Des d’allà veuria la manera d’anar fins a San Luis del Huallaga, just a la desembocadura del Marañon, un altre hora.

L’evidencia del pla residia en la seva simplicitat. Ningú dels que jo coneixia sabia on era Veracruz, la majoria de la tripulació ni tant sols n’havien sentit a parlar. Més encara, per algun motiu que ni tant sols jo sabia, m’havia fet a la idea de que des de Veracruz podria arribar fins a San Luis del Huallaga. Ningú me’n havia parlat, ningú ho coneixia tant bé com jo. I es que jo m’havia inventat un mapa fictici en somnis que podia no funcionar. N’estava segur dels temps i les distancies, però ningú m’ho havia dit, no sortia en cap mapa. Tot i així vaig avisar al capirà del vaixell. Vaig explicar el meu pla i vaig dir-los que ens trobaríem en dues hores i mitja (potser tres) a l’altre costat. Ningú va dubtar de la meva absurda seguretat.  Vaig fer indicacions a l’aire de les direccions que prendrien ells, de la que prendria jo i d’on ens torbaríem.

Vaig demanar a en Cesar, la meva mà dreta, l’home en que podia confiar si volia acompanyar-m’hi. Va dir que si com no podria ser d’altra manera.

Havia fet això moltes vegades. Com la vegada que havia volgut anar des de Samugshampei a Flores (Guatemala) creuant la selva i sense donar la enorme volta a través de Coban. La vegada que havia provat d’anar des de Dakar fins a Niger en línea recta sense considerar les malalties o els terroristes. O la vegada que al pas del remei havien decidit tornar enrere deixant-nos dur per l’aigua del riu. Alguna vegada havia sortit millor que l’altre; però l’important es que sempre havíem sobreviscut.

Un cop a Santa Isabel, mentre el vaixell i els treballadors descarregaven la carrega vam buscar al Apu de la comunitat (l’home sabi) i vaig demanar-li que un dels seus homes em guies fins a Veracruz. Un home jove es va oferir, va preguntar als seus conciutadans si s’hi podia anar a peu o era millor en canoa i ens van respondre que el millor seria la canoa.

Així que vam agafar-ne una de minúscula, en la que un cop a sobre, l’aigua arribava només a 2 dits del contorn superior de la canoa i vam començar a remar. Davant amb un rem anava en Cesar, al mig que anava axicant aigua per no enfonsar-nos , jo; rere amb un altre rem el guia. Primer vam anar riu amunt per el huallaga fins que vam trobar un petit túnel “amatxetat” que creuava la selva. Vam passar d’un assolellat dia a la foscor de la selva. Els habitants de la zona havien fet un petit túnel tallant els arbres i arbustos que seguia una riera des de del Huallaga fins a Veracruz. Aquest trajecte només es podia fer en època de pluja i aquesta era apunt d’acabar. Només entrar-hi, ens vam envalar a gran velocitat per el petit passadís d’ aproximadament un metre d’ample. El guia remava amb força per mantenir la velocitat i anava cridant indicacions a en Cesar per tal que seguis els camins indicats pel mig de la foresta. I es que allò era com un niu de formigues, com un laberint. Hi havia diversos camins i amb gran rapidesa havíem de triar el correcte per no perdre’ns en mig de cap lloc.

Estava egoistament content de ser al mig. Allà en Cesar anava apartant totes les branques i espantava totes les enormes aranyes i insectes que fugien arbres amunt. En mig jo podia anat traient els insectes i branques que en Cesar s’anava recobrint. Al mig el guia podia fer el mateix amb mi.

Anàvem colpejant arbres i ens queien aranyes, cucs, formigues, uns cargols enormes, etc. Al cim hi havia micos i ocells enormes que feien espantosos sorolls per fer-nos marxar. Algunes vegades m’estirava panxa amunt per deixar passar arbres i branques que no podíem apartar amb les mans. Allà hi havia cocodrils i jo estava content de dur el punyal.

Una hora més tard després de ficar-nos en aquell estret túnel vam arribar a Veracruz. Un cop allà vaig tenir que convèncer al nou Apu per que ens dues fins a San Luis. Aquest cop el camí era més tranquil. Havíem de creuar només un aiguamolls plens de nenúfars, sortir al Marañon, donar la volta a una illa i arribar a San Luis.

Tres hores més tard arribàvem amb peke-peke (canoa a motor) a San Luis. Vam arribar exactament al mateix moment que el vaixell atracava. Just a temps com els càlculs imaginaris havien dit. Tota la tripulació va fer cara de sorpresa, jo també. El càpita va preguntar-me “i on es Veracruz?”. Potser jo era el primer occidental que hi havia estat.

La resta de dies van passar amb la normal parsimònia, buscant coses per fer. Vaig començar a deixar de fer servir les escales del vaixell. Sortia per la finestra del primer pis d’estribord , m’enfilava per un ferro fins a la finestra del segon pis, i feia el mateix per arribar fins al teulat. Després baixava d’igual forma pel costat de bavor. Un error en l’escalda o el descens hagués estat fatal.  

Després fèiem competicions de flexions i acrobàcies amb Elton Jhon. Millor músic que company.

L’últim dia, quan ja arribàvem a Yurimagues, i tots érem al pont de comandament esperant veure la ciutat vam creuar-nos amb una embarcació semblant. Al sostre hi havia 4 estrangers asseguts en rotllana. Vaig pensar amb la paraula “Gringos”, vaig pensar en la cançó “Green grows under our feet”. Quina cançó tant reveladora per una nació que tot ho crea i tot ho destrueix. La gran promesa que amaga una gran crueltat; i vaig cridar d’una embarcació a l’altre embarcació “Gringos!!!!”. I ells van saludar-nos amb la mà. Devien haver entès la broma?

Que magnífic és l’avorriment quan es te imaginació. Quan es disposa d’una mica de bogeria. Que divertit que es l’avorriment quan no es te res més a fer. 

Tèrmits

Avui la senyora Madalena ha decidit canviar el mirall del meu lavabo (que es dins la meva habitació) de sobre la pica a un clau situat sobre el senyor roca.

Davant de qualsevol de les dos opcions la preferiblement més còmoda es segurament la que jo havia triat inicialment, ja que permetia un afaitat més estable y geomètric; cosa bona quan un s’afaita amb una navalla.

L’inconvenient de la posició del mirall repenja’t sobre la pica, es que aquest s’anava humitejant al llarg dels mesos, produint un lògic i ràpid deteriorament del marc.  Però a qui l’importa si el temps d’estància es prou curt?

A mi personalment, no. Tampoc a cap dels altres milers o milions d’espècimens que hi habitaven. Els tèrmits estaven contents. Fusta i agua!

Així que ara mentre escric aquestes línies hi ha milers de diminutes figuretes pròfugues semblants a com si un veies la ciutat de Tokio a primera hora del matí des del cel,  enormes i denses cues de siluetes corrent en totes direccions. M’estiro al llit i soc el senyor google earth.