Puerto Chichama

Hi havia un lloc format per dos paraules situat en algunes coordinades definides entre un inhòspit desert i un oceà ple de meduses mortes. Aquest lloc tenia un nom escrit en un paper en brut on només amb molta imaginació podien llegir-se un seguit de paraules que formaven el concepte Puerto Chicama.

Que era Puerto Chicama?

Puerto Chicama era una vaga descripció poc prometedora a dins d’una extensa guia de viatges, un podia buscar possibles millors opcions en les pagines que envoltaven la numero 356. Puerto Chicama era un seguit de frases amb un conjunt de detalls que per molt podien no ser res, però que en general i llegit a contra llum feien entendre que tenia algo de místic i misteriós. Puerto Chicama era el link a un servidor de condicions meteorològiques surferes on es podia llegir que el fons d’aquelles platges eren més extenses del que un podia caminarles. Puerto Chicama era el somriure d’una noia rossa amb ulleres fosques. Puerto Chicama era només un rumor que ressonava per altres platges.

Puerto Chicama era un lloc que no existia, doncs els mapes donaven a aquesta area un altre nom amb un altre configuració de lletres.

I per que anàvem a Puerto Chicama? Doncs per que res del anterior quadrava.

Hi havia una carretera que recorria el continent que separava el desert de la platja. A un costat hi havia desert i a l’altre platja; però a un costat s’hi podia veure desert i a l’altre només desert. Així que la carretera que dividia desert i platja deixava anar un altre carretera que perpendicularment esclatava amb les onades.

Seguint aquesta carretera s’arribava a Puerto Chicama.

Puerto Chicama era un poble petit i mort, ple de bona gent. Era mort per que només hi havia desert i un seguit de colorides fabriques abandonades. Puerto Chicama tenia una comissaria feta de fusta pintada de verd sortida d’una pel·lícula Texana. Cotxe patrulla americà i botes de Cowboy. Puerto Chicama tenia bona gent que es reunia diàriament al voltant de dues places. Una on si jugava a Voleibol i un altre on si festejava.

Puerto Chicama es tenyia cada vespre d’un vermell daurat que apaigava. Un gran sol incandescent descendia fins al nivell del mar. Els rajos solars creuaven la màxima distancia dins l’atmosfera. Els fotons difractaven dins les molècules d’aire fins que de color vermell es tornaven. L’avergonyit mar el color emulava. L’impassible desert es transformava. I tot era en harmonia dins una cervesa beguda amb la mare.

Puerto Chicama feia de llarg 4 kilòmetres, exactament la mateixa longitud que les matemàtiques onades que creaven la platja.

Calçat el neoprè i agafada la vella taula vam córrer en busca d’onades. Creuant tres cops el desert a un punt o aquestes espantaven, per allà com petits soldats en batalla per la nostra vida surfejavem. Fins que la mare ens va venir a buscar amb galetes salades.

Un lloc meravellós, un lloc de pel·lícula, un poble mexicà, un poble fronterer. 

Where the surfer's are

Ballantine's

Tinc les mans dures i resseques de la meva última distracció. M’he comprat una corda. La meva nova distracció es fer exercici aeròbic saltant la corda dins l’habitació.

14 de febrer.  Un dia com qualsevol altre en la major part del món. Mataria amb les meves pròpies mans resseques a qualsevol que vivint en un país occidental, no faci d’aquest un dia extraordinari duent a sopar una bonica noia de llavis de seda sabor a maduixa, i d’olors a rímel,  perfum, xampú, suavitzant, desodorant i esmalt  d’ungles.

Dostoievski va dir; només la bellesa salvarà al món.  

Shawis

Avui m’he creuat a un grup d’indígenes Shawi. Les dones van vestides amb una falda fosca i una samarreta de colors llampants (normalment rosa) que els hi arriba fins una mica per sobre de l’alçada del melic. No sé quin sentit cultural te anar ensenyant la panxa però així vesteixen. Les mànigues van també recobertes amb volants de colors que recorden a pel·lícules de colons espanyols en busca de tresors i pokahontes.  De fet vesteixen con vestirien mexicanes d’una dolenta pel·lícula americana dels anys 60, i sincerament i molt probablement sabent que vaig molt equivocat, penso que les indígenes s’han copiat les vestimentes d’alguna d’aquestes males pel·lícules americanes.  Sigui com sigui com sigui així és. Els homes, una mica més simples solen vestir amb pantalons curts i alguna samarreta de promoció o d’algun equip esportiu segurament extraviada. Un altre cosa que destaca a tots els indígenes es que van descalços sempre.

No son com els indígenes d’africa més forts i alts, sinó que com bastament predomina a Perú, son baixets i solen estar bastant més demacrats.  

No és que sigui un fet anormal, solc creuar-me indígenes diàriament. Solen voltar pel centre en busca d’alguna compra venda d’última hora, però avui han interactuat amb mi.

Sortia de casa i solament creuava la vorera per ficar-me dins del pickup. En aquest petit trajecte de escassos dos metres he passat entre el seu grup de tres homes i tres dones i s’han parat a mirar el meu vehicle.

Obro la porta.

Per estrany que sigui semblen sorpresos al veure que la porta es pot obrir.

“Es clar que hi ha pocs cotxes a la ciutat, però tot i així n’hi ha, i hi ha gent que els condueix. Es pensen que la gent ha nascut allà i està empresonada? No ho sé...”

En fi, obro la porta. Es sorprenen i fiquen el cap a dins per examinar l’interior. Semblen descobrir un nou món.

“I em sorgeix un altre pregunta. No han vist mai l’interior d’un cotxe? No poden veure a través de les finestres? “

Entro, sec, baixo la finestra i els hi faig gestos simpàtics per fer-los entendre que poden pujar-hi si volen.

Una de les dones sembla que m’entén i comença a parlar-me (al meu entendre del cotxe). Sembla que em pregunta si em mouré o si el cotxe es mou o alguna cosa per l’estil. No entenc res del que diu en un minut i mig però dic que si amb el cap. Sempre somrient. I engego el motor.

S’espanten! I fan un pas enrere.

Els hi dic que pugin. Somric. Somriuen i marxo.

No tinc ni idea del que ha passat. 

The mother

The mother takes off

The mother lands

The mother takes a cab

The mother calls

The mother sleeps in a hotel

The mother takes a cab

The mother takes another plane

I will pick up my mum, 3 hours ride!

"Weak ends"

Al somni hi era ella. Jo sabia que hi era tota la nit, que havia estat allà, amunt en aquelles escales. Però no ho vaig veure del cert fins l final. Va baixar, va seure i va prendre un te com els que feien a la facultat. També hi era ell, però ell havia estat allà tota l’estona , quan realment no sé on érem. No sé on era aquell bar de tres plantes on algú dels tres prenia un te. Podia ser a qualsevol lloc del món. Aquí, allà o més enllà.

Així que algú dels tres va quasi acabar el té que encara seguia calent, per que com atots els somnis tot anava molt ràpid, ella va aixecar la seva rossa melena i va marxar. Va dir un nom. Oscar. Un nom que per que al que a mi respecta no pertanyia a ningú, però va dir un nom clar i alt com si alguna cosa voles dir, sense voler dir res però deixant-t’ho prou clar.

Just després ja no dormia. En un principi creia haver-me aixecat amb el cap ennuvolat degut a la festa; quan en realitat la festa havia estat divendres i ara segurament erm ja diumenge. Així que el mal de cap no es devia als pallassos que duien alces, ni al pisco, ni al grup de musica roc. No es devia a una festa que havia començat com un avorrit convit nupcial i que va acabar amb una bogeria plena de confetis, corbates de joguina i tires d’esprai. Tot havia anat molt ràpid i es va acabar igual, amb un dels pallassos peruans marxant sense les seves alces carrer avall.

Així que avui era diumenge i em feia mal el cap per treballar fins tard.  I el telèfon va sonar. “ Si” “si” “ok” “fins ara”, tenim un compromís per dinar! Em dutxo, esmorzo,  compro un pastís. Algú havia tingut un accident en moto i per el nostre interès la família ens convidava a dinar.

Sempre es bo dinar en família un diumenge, així que com la nostra era lluny no podia refusar.  Però no era només un dinar, sinó una festa d’aniversari.  Vam cantar en honor a l’avia i la neboda que duia sabates de cristall, vam parlar i de nou vam marxar. 

Ull

El vigilant nocturn de l’oficina és cec. Suposo que no se’l pot culpar si no ho veu tot.