Vaixell de paper

Una robòtica veu amb accent sud americà irrompia en els meus somnis. La veu repetia insaciablement la mateixa frase una i un altre vegada sense que per mes que ho fes tingues cap sentit.

La veu deia “son las cinco cero cinco, es hora de levantarse” i repetia altre vegada la mateixa frase.

Eren les cinc zero cinc i lògicament era de nit. Plovia. Feia només tres hores que dormia i era hora d’aixecar-me.

Dutxa. Roba. Agafo les maletes i surto al carrer acompanyat. Prenem un taxi sota la pluja com si d’una pel·lícula es tractes i al “ Al port Abel Guerra”.

“Al kilomay”

El port lentament també s’aixecava mentre que alguns encara anaven a dormir. El sòrdid club d’estriptise netejava el terra mentre feia sortit els últims clients que s’havien dormit sobre la taula. Els primers tripulants anaven esperant a que les seves embarcacions es posessin en marxa.

Jo m’enfilava al Kilomay on la nit anterior hi haviem carregat 83,4 tones de material. 

D’un salt pujava a la proa del vaixell. L’estructura del Kilomay era metàl·lica. A la part anterior, proa, sense sostre s’hi trobaven 3 bodegues a la qual si podia accedir aixecant unes escotilles.  Arribant a la part coberta hi havia tres escales: una que duia a un altre bodega inferior  més gran que les anteriors que bàsicament comprenia tota la part submergida de l’estructura;  un altre de només 4 escales que duia a la part principal coberta; y finalment un altre que duia al pis superior on s’hi trobaven els camarots de la tripulació y el pont de comandament.  De la mateixa manera el pis superior i el pis entremig es trobaven baixant i pujant unes escales on encara s’hi trobava un altre sala que feia funció d cuina i menjador situada a la popa del vaixell. Just a sota quedava la sala de màquines.

A primer vista tothom encara dormia i la meitat del personal encara no havia arribat així que abans que ningú vam poder muntar les nostres lliteres.

Vam acabar sortint enmig de la pluja quasi dues hores més tard, pluja que a més ens va acompanyar durant tot el dia. Al principi i degut al clima tropical la millor opció semblaven les botes altes, pantalons curts i sense samarreta. Hores després d’haver aguantat infinitats de pluges diferents la millor opció semblava ser unes bones botes de muntanya i un ponxo fins al turmell.

Poc a poc navegàvem  corrent avall parant a alguns ports a ambdós costats del riu. Algunes vegades podíem acostar-nos-hi i tirar amarres a l’entrada del poble, algunes altres preníem la llanxa motora i ens endinsàvem entre llacunes i rieres enmig de la selva per trobar les poblacions i altres vegades simplement caminàvem enmig del fang i els camps de plataners.  La pluja espanta els mosquits. La pluja en fa créixer més al dia següent.

La tripulació, mentre nosaltres baixàvem afer la nostre feina per la proa, ells saltaven per les finestres de la popa per anar a buscar queviures  entre les poblacions o als camps enmig de la selva.  Algunes vegades tornaven amb fruits (pomes, taronges, aguaje, platans, etc.) i altres vegades tornaven amb peix acabat de pescar.

El primer dia entre parada i parada no fèiem més que eixugar-nos i preparar cafè calent amb aigua del riu. Realment no sé per que, l’aigua en si ja tenia color a cafè; només li faltava el sucre.

A les 5 del vespre i ja enfosquint vam tirar amarres en un poblet de no més de 10 cases sense electricitat per passar-hi la nit. Es deia alguna cosa així com San Jose de Nueva Italia. Vam acabar d’eixugar-nos, vam penjar les nostres hamaques i vam descansar fins que la cuinera ens va avisar que era hora de sopar.

Peix-Arrós-Platan – Yuca: Una constant universal tal com GPHSUVFT. Després de sopar a les 18:30 disposaven d’un màxim de dues hores per parlar i llegir fins que o be els mosquits ens menjaven i teníem que refugiar-nos a les lliteres o bé la llum s’apagava per que ja era hora de dormir. Que fas quan no hi ha res a fer ni llum: Dormir.

Els dos guardes nocturns contractats per la municipalitat s’acomiadaven  amablement i igualment es ficaven dins la mosquitera. Cosa que en primera instancia em feia pensar que no era un lloc conflictiu i que podien relaxar-se a dormir.  El vaixell no tenia portes, qualsevol podia entrar i sortit. Però sincerament m’era igual.

El meu llit era el més pròxim a la porta però això també m’era igual.

Hores més tard quan el son ja havia curat part del cansament  però la matinada encara no havia arribat sentia sempre unes passes amunt i avall o unes veus que xiuxiuejaven a la proa. Així que sortia del meu sac, de la meva mosquitera i del meu improvisat llit per veure qui es movia. I sempre trobava als homes de seguretat asseguts a la foscor, fumant, parlant i amb una ma al  fusell d’alt calibre.

Eren bons homes. A  la nit, feien veure que el son era per tots, s’aixecaven i feien part de la seva feina. De dia, estaven al meu costat ajudant més del que haguessin tingut. Durant els descansos balancejàvem les nostres hamaques mentre m’explicaven les seves aventures durant al servei militar. I ara, ara eren civils armats que no se sabia quan dormien.