dissabte, 19 de gener del 2013

Back home



La tornada a la feina ha estat prou normal. Cap depressió post vacacional. Potser és només degut a l’alta quantitat de feina que teníem reservada, potser per que m’agrada, m’agrada l’estrès, la feina dura i el no fer res del que ja havíem parlat. Organitzar, dur la logística.

Des de que he arribat cada cop hi ha més gent a la que alinear per tal de que tot funcioni bé. Primer eren dos, després 8 més, el conductor de la llanxa; ara 3 tràilers, el capità del vaixell, la seva tripulació de deu homes, els homes del personal de seguritat, el conductor del nostre camió, la premsa...

La tornada a la feina ha constat en gran part en l’organització d’un altre viatge. Un viatge en vaixell en el que entregarem material a diverses poblacions. Serà fantàstic. Una sobredosis del tot el que un espera d’aquí.  Entre 7 i 10 dies de viatge en un antic vaixell rovellat del estil del Mississippí, a 5000 mil euros el dia. El vaixell te 4 pisos. La bodega. El primer pis y dos consecutius sense parets i l’últim sense sostre. Allà dormirem, ens dutxarem i menjarem el menjar que la bona cuinera ens tingui preparat. Farem vida de vaixell.
A la nit instal·larem els nostres matalassos i mosquiteres al segon pis i resarem per que cap escarabat o aranya es pugui colar entre els llençols. De dia visitarem les poblacions inundades fent us de les botes altes i esperat no veure cap mes serp.  Durant el trajecte esperarem no trobar cap pirata i no tenir que fer servir el personal de seguretat fortament armat que ens acompanya. Que més es pot demanar?

I quan torni, bé quan torni hauria de reposar. La cosa es que en realitat havíem preparat 2 viatges en paral·lel amb propòsits ben diferents. El meu, d’entrega, amb una duració entre 7-10 dies i un altre d’identificació amb una durada de 3-4 dies. I el problema es que tot l’equip sembla estar emmalaltint per causes diferents. Un te un cuc que li menja el cos, un altre una infecció al peu, un altre una malaltia encara no identificada, un altre una cosa que li creix dins l’ull. N’hi ha que porten un tub o cànula blanca a la mà per tal d’injectar-hi medicació regularment.

No saps mai per on pot venir. Moltes vegades mala sort i moltes altres comptant amb la majoria el menjar. Cada mossegada es una moneda de doble cara. Una t’alimenta i l’altre t’enverina. Tot el menjar esta infectat, tot el menjar que mengem esta ple de petits homenets verds i vermells que frisen per lluitar. Però l’únic que podem fer es esperar que els homenets de color blanc i amb escut dins nostre siguin després de cada menjar més nombrosos que els altres. Cada dia es una batalla, cada dia lliurem 3 batalles diàries que no fan mes que fer-nos més forts.  Respecte a la beguda, bé jo prefereixo no jugar-me-la. Al final tot es qüestió de números. Puta estadística. Així que si has de triar, busca un refresc embotellat, amb sucre y si pot ser amb alta quantitat d’àcid. Jo dic ¡Veu Coca-cola!

 I jo estic bé, esperant que la meva sort mai acabi i il·lusionat per un o dos viatges que sembla potser hauré de fer sol. 

2 comentaris:

  1. I didn't know that you were away from home, but, anyway ,,,, welcome back and go on enjoying it as much as you've been doing up to now!!

    ResponElimina
  2. Jejej el teu sistema immunitarinno te tios amb escut. Te tios amb machetes

    ResponElimina