Vaixell de paper

Una robòtica veu amb accent sud americà irrompia en els meus somnis. La veu repetia insaciablement la mateixa frase una i un altre vegada sense que per mes que ho fes tingues cap sentit.

La veu deia “son las cinco cero cinco, es hora de levantarse” i repetia altre vegada la mateixa frase.

Eren les cinc zero cinc i lògicament era de nit. Plovia. Feia només tres hores que dormia i era hora d’aixecar-me.

Dutxa. Roba. Agafo les maletes i surto al carrer acompanyat. Prenem un taxi sota la pluja com si d’una pel·lícula es tractes i al “ Al port Abel Guerra”.

“Al kilomay”

El port lentament també s’aixecava mentre que alguns encara anaven a dormir. El sòrdid club d’estriptise netejava el terra mentre feia sortit els últims clients que s’havien dormit sobre la taula. Els primers tripulants anaven esperant a que les seves embarcacions es posessin en marxa.

Jo m’enfilava al Kilomay on la nit anterior hi haviem carregat 83,4 tones de material. 

D’un salt pujava a la proa del vaixell. L’estructura del Kilomay era metàl·lica. A la part anterior, proa, sense sostre s’hi trobaven 3 bodegues a la qual si podia accedir aixecant unes escotilles.  Arribant a la part coberta hi havia tres escales: una que duia a un altre bodega inferior  més gran que les anteriors que bàsicament comprenia tota la part submergida de l’estructura;  un altre de només 4 escales que duia a la part principal coberta; y finalment un altre que duia al pis superior on s’hi trobaven els camarots de la tripulació y el pont de comandament.  De la mateixa manera el pis superior i el pis entremig es trobaven baixant i pujant unes escales on encara s’hi trobava un altre sala que feia funció d cuina i menjador situada a la popa del vaixell. Just a sota quedava la sala de màquines.

A primer vista tothom encara dormia i la meitat del personal encara no havia arribat així que abans que ningú vam poder muntar les nostres lliteres.

Vam acabar sortint enmig de la pluja quasi dues hores més tard, pluja que a més ens va acompanyar durant tot el dia. Al principi i degut al clima tropical la millor opció semblaven les botes altes, pantalons curts i sense samarreta. Hores després d’haver aguantat infinitats de pluges diferents la millor opció semblava ser unes bones botes de muntanya i un ponxo fins al turmell.

Poc a poc navegàvem  corrent avall parant a alguns ports a ambdós costats del riu. Algunes vegades podíem acostar-nos-hi i tirar amarres a l’entrada del poble, algunes altres preníem la llanxa motora i ens endinsàvem entre llacunes i rieres enmig de la selva per trobar les poblacions i altres vegades simplement caminàvem enmig del fang i els camps de plataners.  La pluja espanta els mosquits. La pluja en fa créixer més al dia següent.

La tripulació, mentre nosaltres baixàvem afer la nostre feina per la proa, ells saltaven per les finestres de la popa per anar a buscar queviures  entre les poblacions o als camps enmig de la selva.  Algunes vegades tornaven amb fruits (pomes, taronges, aguaje, platans, etc.) i altres vegades tornaven amb peix acabat de pescar.

El primer dia entre parada i parada no fèiem més que eixugar-nos i preparar cafè calent amb aigua del riu. Realment no sé per que, l’aigua en si ja tenia color a cafè; només li faltava el sucre.

A les 5 del vespre i ja enfosquint vam tirar amarres en un poblet de no més de 10 cases sense electricitat per passar-hi la nit. Es deia alguna cosa així com San Jose de Nueva Italia. Vam acabar d’eixugar-nos, vam penjar les nostres hamaques i vam descansar fins que la cuinera ens va avisar que era hora de sopar.

Peix-Arrós-Platan – Yuca: Una constant universal tal com GPHSUVFT. Després de sopar a les 18:30 disposaven d’un màxim de dues hores per parlar i llegir fins que o be els mosquits ens menjaven i teníem que refugiar-nos a les lliteres o bé la llum s’apagava per que ja era hora de dormir. Que fas quan no hi ha res a fer ni llum: Dormir.

Els dos guardes nocturns contractats per la municipalitat s’acomiadaven  amablement i igualment es ficaven dins la mosquitera. Cosa que en primera instancia em feia pensar que no era un lloc conflictiu i que podien relaxar-se a dormir.  El vaixell no tenia portes, qualsevol podia entrar i sortit. Però sincerament m’era igual.

El meu llit era el més pròxim a la porta però això també m’era igual.

Hores més tard quan el son ja havia curat part del cansament  però la matinada encara no havia arribat sentia sempre unes passes amunt i avall o unes veus que xiuxiuejaven a la proa. Així que sortia del meu sac, de la meva mosquitera i del meu improvisat llit per veure qui es movia. I sempre trobava als homes de seguretat asseguts a la foscor, fumant, parlant i amb una ma al  fusell d’alt calibre.

Eren bons homes. A  la nit, feien veure que el son era per tots, s’aixecaven i feien part de la seva feina. De dia, estaven al meu costat ajudant més del que haguessin tingut. Durant els descansos balancejàvem les nostres hamaques mentre m’explicaven les seves aventures durant al servei militar. I ara, ara eren civils armats que no se sabia quan dormien. 

Peru & Japan

Avui he currat fins que el meu cos ha dit prou.. bé de fet no ha dit prou. I suposo que es un problema per que no paro de buscar els límits i sempre estan una mica més enllà. No tinc per que fer les coses que faig. Però si tinc a 20 o 30 tios matant-se vull matar-me jo més que ells.  

Aquí sempre surten problemes, res va fi com la seda, sempre hi ha alguna complicació. I si bé jo m’he equivocat en algunes coses, també m’he menjat molts errors d’altres. Un dels errors es creure que tothom pot treballar com jo.

En fi, he deixat el cotxe al parking a les 11:30. Encara no havia sopat. Mentre tornava a casa, el meu cos començava a reaccionar al cansament. No havia parat a pensar a mirar lo brut que anava, a mirar-me les rascades i les ferides. Però poc a poc el cos es posava en marxa. De sobte veia les rascades als braços, el calor del sol a les espatlles.  Una ungla amb sang. Fins i tot una butllofa al peu que de sobte em feia anar coix.

Sincerament no sé per que una persona intel·ligent com jo li agrada tant currar fins a dir prou. Podria treballar en una oficina amb aire acondicionat. Podria treballar en un banc o en un laboratori. No tindria problemes en aconseguir una bona feina i una bonica casa. Però no, m’agrada currar com un negre. En el fons potser no soc tant intel·ligent, en el fons potser soc un idiota. 

Passport to the jungle

Back home

La tornada a la feina ha estat prou normal. Cap depressió post vacacional. Potser és només degut a l’alta quantitat de feina que teníem reservada, potser per que m’agrada, m’agrada l’estrès, la feina dura i el no fer res del que ja havíem parlat. Organitzar, dur la logística.

Des de que he arribat cada cop hi ha més gent a la que alinear per tal de que tot funcioni bé. Primer eren dos, després 8 més, el conductor de la llanxa; ara 3 tràilers, el capità del vaixell, la seva tripulació de deu homes, els homes del personal de seguritat, el conductor del nostre camió, la premsa...

La tornada a la feina ha constat en gran part en l’organització d’un altre viatge. Un viatge en vaixell en el que entregarem material a diverses poblacions. Serà fantàstic. Una sobredosis del tot el que un espera d’aquí.  Entre 7 i 10 dies de viatge en un antic vaixell rovellat del estil del Mississippí, a 5000 mil euros el dia. El vaixell te 4 pisos. La bodega. El primer pis y dos consecutius sense parets i l’últim sense sostre. Allà dormirem, ens dutxarem i menjarem el menjar que la bona cuinera ens tingui preparat. Farem vida de vaixell.

A la nit instal·larem els nostres matalassos i mosquiteres al segon pis i resarem per que cap escarabat o aranya es pugui colar entre els llençols. De dia visitarem les poblacions inundades fent us de les botes altes i esperat no veure cap mes serp.  Durant el trajecte esperarem no trobar cap pirata i no tenir que fer servir el personal de seguretat fortament armat que ens acompanya. Que més es pot demanar?

I quan torni, bé quan torni hauria de reposar. La cosa es que en realitat havíem preparat 2 viatges en paral·lel amb propòsits ben diferents. El meu, d’entrega, amb una duració entre 7-10 dies i un altre d’identificació amb una durada de 3-4 dies. I el problema es que tot l’equip sembla estar emmalaltint per causes diferents. Un te un cuc que li menja el cos, un altre una infecció al peu, un altre una malaltia encara no identificada, un altre una cosa que li creix dins l’ull. N’hi ha que porten un tub o cànula blanca a la mà per tal d’injectar-hi medicació regularment.

No saps mai per on pot venir. Moltes vegades mala sort i moltes altres comptant amb la majoria el menjar. Cada mossegada es una moneda de doble cara. Una t’alimenta i l’altre t’enverina. Tot el menjar esta infectat, tot el menjar que mengem esta ple de petits homenets verds i vermells que frisen per lluitar. Però l’únic que podem fer es esperar que els homenets de color blanc i amb escut dins nostre siguin després de cada menjar més nombrosos que els altres. Cada dia es una batalla, cada dia lliurem 3 batalles diàries que no fan mes que fer-nos més forts.  Respecte a la beguda, bé jo prefereixo no jugar-me-la. Al final tot es qüestió de números. Puta estadística. Així que si has de triar, busca un refresc embotellat, amb sucre y si pot ser amb alta quantitat d’àcid. Jo dic ¡Veu Coca-cola!

 I jo estic bé, esperant que la meva sort mai acabi i il·lusionat per un o dos viatges que sembla potser hauré de fer sol. 

Par avion

Han arribat dos paquets. Un de Russia i un de UK. I estic esperant 2 més de Catalunya. Mola el Nadal. 

Diluvi Universal 2.0

Rinoceront i demés

Res

Hi ha vegades que durant setmanes no passa res.

Hi ha temporades on l’únic que pots fer es no fer res, buscar la forma de matar el temps.  Mires el sostre i escoltes música. Repeteixes una i un altre vegada la teva cançó preferida de New Order fins que pots cantar-la de memòria.  Recordes alguna noia rossa, algun sopar, algun perfum i repeteixes diàlegs o situacions viscudes, un partit de squash. Mires com els núvols avancen, es creen  i descarreguen la tempesta.  Recordes alguna bogeria feta per amor. Mires una pel·lícula guardada al disc dur que has vist mil vegades i saps que pots mirar mil cops més per que mai se’t fa avorrida. Llegeixes fent pauses cada 20 minuts per tal de no acabar l’únic llibre que tens.  Descarregues un videojoc dels anys 90 i hi jugues.  Mires com es descarrega lentament algun arxiu d’internet. Dones la volta al teu escriptori de fusta recolzant-lo a la paret i hi llances el teu perfectament equilibrat ganivet. I tornes a mirar la paret. Busques aranyes a les cantonades i en fi no fas res més que matar el temps.

Ningú no diria, cap dels hippies que apareixen de tant en tant per casa nostra amb robes indies i idees de paràsit absurdes creuria que aquesta es també una forma de meditació però al més primordial estat de neteja mental ho és. No flotarem ni arribarem al nirvana, però si reposarem l’instin europeu d’estar en complet moviment. Cinema, teatre, sortir, bar, fer spor, sopar...

Així que de tant en tant, sobretot en èpoques de molta feina, on actues ràpid i tot el bé que pots després d’haver discutit amb autoritats, periodistes i buròcrates en general; decideixes reposar en silenci al interior de la teva cambra. I si el soroll exterior t’impedeix oblidar poses musica surf a tot drap per intentar descobrir la teva cançó surfera preferida.  I seus i escoltes sense necessariament estar en la posició del loto ni dient que busques res dins teus, però al més pur estil de desfragmentació del sistema, si ho estàs fent.

I no surts en busca d’un museu. Ni vas al hotel Huayaga a veure si posen alguna pel·lícula per que saps que possiblement no ho faran avui. Ni vas al teu restaurant preferit a menjar una pizza per que  molt possiblement s’hagin acabat. I no fas res de res per no tenir que veure una ximpleta i bubònica cara  d’un noi massa jove i inexpert que no sabrà com resoldre una situació tant senzilla improvisant o sortint-me momentàniament del seva letargia  per tal de veure una mica més enllà del que hi ha.

Així que no fas res, res de res de res. Però en part d’això es tracta tot això .

Cable TV

TV per cable, més de 100 canals de tot el món. Noticies que van des de Tailàndia a Sudamerica. Canals d’entreteniment. Paramont comedy, dinsey channel, fox, sifi, Soni, warner... Wow tot una bogeria per un addicte al zapping.

És l’últim dia de vacances. Podria fer moltes coses, encara estic a Tarapoto. L’últim reducte de diversió.  Però no, decideixo passar el matí mirant la TV per cable. Reaccion en cadena, Lara Croft, Big Bang Theory, Two man and a half...

Miro enrere i estic satisfet.  Segueixo estant satisfet.

He recorregut la panamericana. He recorregut un tros de la panamericana de sud a nord i després de nord a sud. He llegit tant sobre aquesta carretera, tantes pel·lícules i novel·les.  Motels barats, desert, armes y drogues.

Vaig agafar pels pels una miniban de Chiclayo a Mancora. Havia arribat el primer però vaig tenir que guanyar-me el seient.  S’havien venut les places justes però en última instancia el pilot havia recordat que volia emportar-se a l’amant a passar una nit a Tumbes.  Així que la meva plaça ara era ocupada per una gordeta d’arracades prominents i maquillatge exagerat; desplaçant-me a mi a un seient ja venut. Per que ho sabia jo i ningú més? No ho sé però jo ho sabia i em negava a esperar una hora més després de 15 hores d’autobus. Podria haver-ho discutit lògicament amb el conductor abans de que ningú se’n adones i intentar convèncer a la companyia que passava gratament de la seva ineptitud. Però el meu cansament alimentava el meu cabreig que no tenia res a fer amb el revòlver automàtic que havia vist amagat als pantalons del conductor mentre aquest ordenava les maletes al sostre de la miniban.

He vist moltes armes en mans de molts civils, però sincerament aquí a Perú no n’abunden tantes com a altres països com per exemple Guatemala (tot un duty free d’armes curtes).

Per que ho sabia jo i ningú més no ho sé. El que si sé es com resoldre una situació de més d’una manera. Així que vaig posar-me les ulleres de sol, la meva gorra de baseball de Malta i vaig seure al meu seient ja venut. I a dormir. U got it u solve it.

La discussió va ser llarga però ningú em va molestar. Van crear una mica de confusió amb l’equipatge i vam marxar. Hagués escanyat al conductor.

La panamericana es tal i com es promet. Llarga, recta, creant el desert a dreta i esquerra, creuant bases militars, passant parcel·les numerades amb braços mecànics que mecànicament excaven i treuen lentament petroli a refinar.

I una casa en mig del desert on no hi hauria de viure ningú però on en canvi sempre s’hi troba un senyor dormint en roba interior que et ven una Coca-Cola a un preu prou raonable i et deixa pixar a la seva letrina/forat envoltada de gallines que picotegen.

I vam arribar a Mancora. I vaig agafar una habitació a 2 metres de la blanca sorra i a 100 del mar. I vaig llogar una taula fish tail de 7,4 peus de color groc i prou gruixuda per al meu nivell.  I així va arribar la nit i així hem vaig ajuntar amb la gent del meu hotel (uns 12) i vam sopar, parlar, cantar i brindar per les nostres famílies que estaven passant les vacances a països freds i avorrits.

Aquestes nits son perfectes. Coneixes a gent de la qual molt probablement no recordaràs el nom però que tractes com amics de tota la vida mentre parles de països i bars de llocs que ningú més ha trepitjat.

I una noia francesa que vivia a Brasil però que coneixia perfectament Tajikistan em parla en Farsi que competix amb el meu cada cop més oblidat rus. I parlem del minaret de  Khiva; de les muntanyes; dels talibans; d’Africà;  d’un home apuntant-me amb una pp7; de com saltar d’un tren que descarrila; de com tornar-hi a pujar en marxa;  del malecon de l’havana; del bar de Coban que a les 3 del matí servia cervell fregit; d’un avió sense combustible; d’un hotel al caire; del busseig a Belize; de baralles i discussions amb militars;  de mars i cascades; del surf i del padel surf; i de les coses més maques i més horroroses que un pot trobar a un racó perdut de la mà de deu i que mai ha explicat a ningú més que un desconegut. I mola que algú entengui el que dius i t’enamora mentre et posa trist no tenir algú amb qui viure-ho.  

Però al final estem satisfets del fet i del que fem. Satisfets d’haver contribuït en una missió espacial a mart per a la ESA i fer el que coi estigui fent ara per la CE.

Així que ple de satisfacció miro la TV per que a vegades s’ha de descansar i de sobte sona el telèfon i de sobte veig un número desconegut però que sé que son els tres reis mags. Per que no pot ser d’altra manera a 6 de gener de 2013. Truquen els tres reis mags. El rei U, el rei P, el rei S.

Gracies família.

De Pimentel a Mancora per la Panamericana