Happy new year My best friend,

A 6 hores menys de casa jo, a 8 hores més de casa ell. Ens separen 14 fusos horaris al voltant del mon.

Uns 26 mil kilometres de oest a est. 105 graus longitud est, 80 graus longitud oest.

A 52 graus latitud nord ell, a -5 graus latitud jo. A 30 graus centígrads jo a -30 graus centígrads ell. 60 graus centígrads de diferencia. Ell al gèlid fred de la siberia, jo a les càlides i surfejables aigües del pacífic.

Jo a punt de dinar a dia 30 de desembre del 2012, ell a punt d’esmorzar a dia 31 de desembre del 2012.

Feliç 2013!

Però el millor és que cada dia ell fa un pas més al est, un pas que s’acosta cada cop més al meu oest. Si ens separen 26 mil kilòmetres de oest a est, ens separen al mateix temps 14 mil kilometres d’est a oest. De les 14 hores de diferencia només ens queden 8 que ens separen. I en algun moment d’algun dia de no se sap quan ni on ens trobarem en alguna de les costes d’algun del costat del pacífic i l’única cosa que haurà passat en tot aquest temps es que ell haurà viscut un dia més que jo, haurà dormit una nit més del que ho he fet jo. 

Tornarem a estar junt a un dia de diferencia.  

Una volta al voltant del món.  

Wax

Dirigeixes la mirada cap a un punt llunya i analitzes la situació. Com entrar, per on sortir on es la gent, on es el moviment.

Et lligues la corretja, passes la ma per la cera assegurant que n’hi ha suficient on ha d’haver-hi i  fas el primer pas dins l’agua per al punt que has triat.  

Camines fins que l’aigua t’arriba als genolls i deixes anar la taula per que floti al teu costat, l’acompanyes amb  els quatre dits corresponents a la ma del mateix costat on t’has lligat la corretja al peu. En el meu cas el dret.

Continues fins que l’aigua arriba a la cintura, saltes a sobre la taula i comences a remar energèticament amb la barbeta amunt, analitzant les onades que et venen de front.

I remes i remes per recórrer la màxima distancia fins on es formen les onades el més ràpid possible. Remes per ser envestit els mínims cops possibles. 

I ets dins, al mig del oceà, al pacífic on quasi m’he ofegat ara ja fa molts anys dues vegades. Seus sobre la taula i esperes.

Odio dir que les coses tenen un sentit més profund del que son, però realment el surf, dona sentit zen al que t’envolta.

Seus i el mar et porta, et balanceja, et fa ballar al seu ritme i de sobte veus l’onada formant-se al horitzó. Aprens bastant ràpid la morfologia del mar, aprens a veure com es formen, cap a on trencaran i la força que tindran.  Veus la teva onada i t’hi llences. No tens temps a repensar-t’ho, no tens temps a veure si la teva onada passarà de llarg o serà massa gran i et farà rebolcar. Així que et gires mirant a la platja i de nou remes per agafar velocitat; amb mirades fogasses com si d’un retrovisor es tractes vas mirant enrere per veure si l’onada va formant-se  com l’havies imaginat.

Continues agafant velocitat, l’onada et xucla, comença a aixecar-te la part posterior de la taula i just allà es quan veus si t’has equivocat. En el cas d’equivocar-te passen dos coses: o surts volant per sobre la taula, caus dins el remoli i molt possiblement et colpeixes amb la fusta; o suaument l’onada et porti fins a la seva cúspide, o veus tot des de 2 metres d’alçada i t’abandona suament deixant-te enrere. I això és el que succeeix. Creus que tot i que estigui ja molt endavant podràs remolcar-la però no, suau ment et deixa a la mateixa posició on havies estat.

I tot i ser suau i dolç perdre una onda així és la pitjor frustració que es pot tenir. Saber que dos metres més a l’esquerra, dos braçades més fortes i l’onada hagués estat teva.

Així que et gires per analitzar de nou el mar i veus el que no voldries veure.  Una onada molt més gran del que encara estàs preparat. Un gegant de dos o tres metres que s’aixeca 200 metres mes enllà emportant-se per davant tots aquells que no estaven preparats. I crides, i remes i tornes a remar  i tot i que abans o haguessis fet amb ganes ara ho fas per pur instint, remant direcció a la ona, per arribar-hi abans aquesta no trenqui al punt on estàs. I en pocs segons t’empaita i el cabró del teu costat que porta una taula professional s’enfonsa passant per sota  i llavors saps que estàs perdut, que la teva taula sura massa, que no pots bussejar que estàs lligat a ella. Així que saltes, agafes el màxim aire possible, que pel pànic mai et sembla suficient e intentes passar per sota. El fort soroll passa a ser silenci, l’escuma et passa per sobre deixant passar gran quantitat de llum i de sobte, foscor, tones de litres d’aigua passant per sobre i deixant-te impassible fins que la corretja de la taula et tiba i et remolca a km per hora dins l’onada enganxada al teu peu dret.

Torna la calma, estires la corda i tornes a pujar a la taula i tot esta correcte a excepció d’una cosa; les ones venen en grups. Així que després d’un gegant sempre n’acaben venint dos o tres més, així que tot i que saps que estàs en una posició de merda molt pitjor on eres abans degut a la remolcada de la taula intentes moure’t l’abans possible per sobre viure. Penses en l’ integritat de la teva taula, en la teva pròpia i tot i que tens esperança de que no, acabes igual bussejant sota l’onada, et remolca i de sobte imprevisiblement i degut al mal estat del material, la corretja es deixa anar i et quedes sol en mig del mar flotant entre onades gegants. I de debò és un moment de merda en el que necessites que algú et tregui d’allà; per que per molt que sàpigues nedar aquest es l’oceà pacífic i no et deixarà marxar.  

Així que surts tal qual un nàufrag de l’aigua per recollir la teva taula embarrancada en algun punt de la costa i tornes a començar. Tornes a entrar, a seure i a esperar.

Ve una onada, te bona pinta, remes, revises que ningú te la robi. Dones més i mes braçades, veus com els que estan a la teva dreta van perden posicions  veus com l’onada comença a trencar a pocs metres teu i encara ningú la cavalca. S’aixeca el cul de la taula. Tens el cap més baix que els peus, de sobte les remades son insignificants comparades amb la velocitat que per si la taula esta agafant degut a la força del mar. Deixes de remar i t’agafes als costats de la taula. La punta comença a colpejar rítmicament el mar i ara has de tenir valor. A tota llet creues el mar a tota llet has de decidir donar un salt i posar-te dempeus i ho fas. Ets dempeus l’ona es teva, a gran velocitat t’acostes a la sorra, l’adrenalina et rebenta al cap.

I així passen els dies;  contant onades cavalcades, mirant les onades des de la sorra, bevent i acumulant ferides per les afilades roques o rascades pel wax de la teva taula. 

Surf

I Mancora

Acabo d’arribar a MAncora... estic molt excitat. He vist la ciutat des d’unes muntanyes que culminaven el desert i donaven pas al mar. Hi havia unes onades enormes quasiterrorifiques.

Mancora després de la Selva es un paradís. He buscat un bon hotel (car) la meva habitació a 20 metres del mar. Espero que per quan arribi el tsunami ja sàpiga surfejar millor. Jajjaa

Aquesta nit sopar de nadal amb els altres “turistes” del hotel. Ara teclejo i engoleixo el meu sandvitx d’atun per ficar-me a surfejar l’abans possible. 

Happy Xmas mother fucker's!

Tancat per vacances

Divendres 21. Havíem decidit tancar dues setmanes, creiem que estàvem treballant suficientment dur com per tancar dos setmanes i així ho faríem. Nosaltres preníem les decisions, nosaltres agafàvem les vacances.

 No estava malament.

No teníem una idea clara d’on anar o que fer, l’únic que tots volíem era allunyar-nos de la selva. D’aquests minúsculs assassins anomenats mosquits i de les diàries converses sobre mossegades de  vibores. 

Era divendres 21 i esperaríem al matí següent per marxar.

Tot i viure en mig d’un clima tropical tot arreu estava decorat amb motius nadalencs. Pins plàstics enllumenats amb minúscules bombetes plàstiques, vidres tacats de pols blanca que emulava una falsa neu a 35ºC, etc. Nadal i massa lluny de les nostres famílies com per tornar a casa.  Lluny del fred, lluny dels torrons, lluny dels dinars que s’allargaven fins a l’hora de sopar, lluny dels sopars que s’allargaven fins a la matinada, lluny de l’avia amb mans de coto que com no podia ser d’altre manera feia anys en aquestes dates, una clara manifestació de la bondat i el cristianisme real en el mes estat pur.

Així que ens aixecaríem el mati següent prendria el meu portàtil i el meu matxet i agafaríem un cotxe de Yurimagues a Tarapoto. 2 hores de rally per unes corbes que perfilaven barrancs que acariciaven els núvols i rascaven rius que be podrien ser mars.

A Tarapoto només hi vam arribar dos dels que formaven l’equip. El meu company i jo teníem idees ben diferents del que volíem fer en aquests dies. Ell volia anar fins a les muntanyes a passar els dies en un poblet d’ambient fred i vent sec a 3000 metres d’alçada. Jo per contra volia anar a les llunyanes platges del nord prop de la frontera amb equador a gaudir del desert i el surf. Les millors onades esquerres de sudamerica eren tot un reclam.

Tot i així vaig decidir acompanyar al meu amic ( ja que em venia de camí) i després ja decidir com continuar.

A Tarapoto i vam arribar massa tard. Tothom viatjava i els minibusos de 15 places a Chachapoyes ja havien marxat o estaven massa plens. Vam seure vam pensar i vam arribar a l conclusió que el millor seria viatjar en escala fins que estiguéssim tant a prop que fos impossible no arribar al nostre destí avui mateix. En transport directe hi havia unes 7:30 i ja eren les 11 del matí. Era millor no viatjar de nit degut als assalts nocturns als combois que transitaven les carreteres de muntanya.

Així que vam agafar el primer que sortia: Minibus a Moyabamba. De Moyabamba vam agafar un altre transport fins a Rioja. De Rioja un altre fins a Nueva Caja Marca y de Caja Marca i subornant al de l’empresa de transports vam aconseguir que ens fessin dos llocs en el minibus a Pedro Ruiz que ja estava ple. Jo no tenia res que pogués anomenar-se seient. Seia en una petita barana metàl·lica rere el seient del conductor, amb les cames mig entrelligades entre el meu company i un altre brut peruà que no parava de menjar tamals de blat mentre ens n’oferia. 3 hores de corbes sense poder-nos agafar enlloc, tres hores de corbes on el peruà que  tenia a menys de 30 cm no va poder evitar la necessitat de trallar tot el que havia menjat. El molt cabró va omplir una bossa de plàstic que va acabar llençant per la finestra per tal de demanar n’he un altre.

Ràpid si us plau! Que algú li doni un altre bossa abans no vomiti sobre meu.

I així vam arribar a Pedro Ruiz, on vam prendre un altre minbus que va agafar la carretera cap a l’esquerra direcció a Chachapoyas.

Chachapoyas era una ciutat bastant més turistica que la nostra Yurimaguas amb una amplia opció a visitar ciutats i cementeris pre-inkes tot fent un seguit de diferents trekkings per els emboirats boscos dels voltants. Era un lloc agradable però no era un lloc per mi ni per ara mateix.

Així que vam decidir separar-nos al dia següent per trobar-nos a finals dany a la platja.

Jo viatjaria amb bus nocturn fins a Chiclallo on prendria un altre fins a la perillosa i desèrtica ciutat de Piura i on intentaria buscar transport fins a Mancora uns pocs km per sota de la regió de Tumbes. Nom que no feia res mes que recordar-me a França i per el mateix motiu a Cantabria també. Massa lluny, massa sense sentit però aquest lloc on no havia estat mai em portava records que del ben cert tenien que ser falsos somnis d’alguna cosa que mai havia estat.

De presidents i bars,

Aquest matí he sortit de casa i he trobat l’avinguda buida de transit, cap motokar a la vista. Just feia escassos minuts una avioneta havia sobrevolat casa nostra per aterrar al aeroport del costat.

El carrer estava ple de gent,  hi havia globus de colors, bandes musicals que tocaven desafinadament l’himne nacional i nens riallers vestits de diumenge.

El president de Perú visitava Yurimaguas.

Tot una mica al estil Bienbenido Mr. Marshall.

Feia poc dies algun administrador despitat s’havia adonat que els índex de població (uns 70 mil) superaven les denotacions de centre poblat i que molt possiblement degut a la quantitat d’escoles i hospitals Yurimaguas es podia denominar ja ciutat. Suposo que l’administrador despitat i a l’hora avergonyit a algú li devia donar explicacions de per que portaven tant temps sense cobrar les subvencions que en sí li devien correspondre.

Així que mentre em disposava a passar un bonic dissabte com qualsevol altre bon ciutadà el meu telèfon va sonar.  La primera trucada era del Administrador despitat que va demanar-me si podia deixar el cotxe al servei del Servei Secret del president. La segona trucada va ser del nostre cap, i el que ell volia era saber si podíem aconseguir una bona foto nostre junt al president. Una publicitat fantàstica segons ell.

Així que com qualsevol altre bon ciutadà vaig apagar el telèfon i vaig decidir anar a seguir la comitiva presidencial. Com aquell angles que va pujar un turó i baixar una muntanya; jo havia arribat a un poble i des d’avui quan en sortís ho faria d’una ciutat.

El dissabte va passar sense gaires més incidents.

A la nit, per descansar de la permanent companyia dels meus companys (amb els quals treballava i vivia)  vaig decidir anar a fer un volt fins a la plaça de Moralillos on hi havia un mercat de nadal i on com sempre hi trobaria el meu bar preferit obert.

Vaig passejar, vaig sopar, vaig trobar-me amb alguns coneguts que vaig detenir-me a saludar i finalment al bar vaig acabar.

-          Un vodka amb gel.

-          No hi ha gel, però seu amb aquí amb el meu germà i jo i ara te’l portaré. Una cervesa mentrestant?

-          Si, esclar.

Si eren les 10 vaig marxar a les 2:30 sense haver tastat el vodka però acabat junt amb el germà unes 15 cerveses que van insistir-me en no deixar-me pagar. La conversa va ser prou interessant. L’home tenia uns 56 anys, família a espanya i centenars d’aventures de com s’havia guanyat la vida a la selva. Era una home ric i pròsper. Entre varis negocis el que més li agradava era destil·lar arrels per fer diferents licors, segons ell bevies mentre milloraves la teva salut. També em va explicar altres histories que calia desxifrar  entre línees.  

Ell no ho havia dit, jo no ho havia escoltat i molt sincerament jo no era ningú per poder-lo jutjat.

Al matí següent (per motius varis) vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la ara altre ciutat més propera, Tarapoto, a unes 2 hores de camí.

Semblarà estrany però l’home s’adapta i s’acostuma més ràpidament del que sembla a la mala vida. Duia poc menys d’un més a la regió i ja em va semblar fantàstica aquesta més modernitzada ciutat. Hi havia llums al carrer; els supermercat tenien neveres plenes de productes i els dependents anaven amb ridículs barrets de nadal; al centre de la ciutat hi havia un pi cobert de llums que devia fer 8 metres;  també hi havia un cinema i en ell s’hi projectaven modernes y fins i tot un restaurant de sushi.

Així que després del sushi vaig tornar a passejar fins a un bar musical.  Ràpidament l’amo del local se’m va presentar, em va estar explicant una mica el ritme de la ciutat i convidar a algunes begudes locals. Tenien un pisco d 10 anys amb una vibora dins.

Quan encara no volia marxar, va allargar-me la mà, educadament vaig encaixar-li i va dir:

-          La presidencial avui convida també la casa.

Així que mentre li seguia mantenint l’encaixada vaig respondre educadament.

-          No gracies avui es diumenge.

I després vaig marxar.

Divendres

6 de la tarda. Arribo a la porta de la meva habitació. Em trec les botes cuidadosament per no embrutar-ho tot de fang degut a les sacsejades. Odio tenir l’habitació plena de fang. Creuo la porta. Em trec la samarreta i la tiro al terra. Era blanca, ara ja no. Em trec els pantalons i la roba interior. El mateix.

Poso música. Sona The knife.

 Creuo l’habitació, entro al bany i engego l’aigua. Freda, només hi ha aigua freda. Però no esta malament. La calor del sol ha esclafat suficient quantitat d’aigua per sentir-me bé.

Durant més d’un minut deixo córrer l’aigua pel meu cos i miro com es cola canonada  avall. Em dutxo. Tanco l’aixeta i surto. No m’asseco. El bany fa pendent i tot es de rajola. M’encanta.

Agafo el tub d’escuma Williams, i n’aplico suficient per semblar pare Noel. Agafo la navalla. Agafo les noves fulles d’afaitar. I substitueixo la vella per un de nova i esmolada.  Em trec la barba mentre la gravetat ajuda en l’assecat.

Cuidadosament enretiro la barba d’una setmana per rejovenir sobtadament.

Això vol dir que es divendres. 

Serps

Esmorzàvem als menjadors de Garsilazo.  Hi havia diferents menjadors d’aquesta mena repartits per tota la ciutat. Els menjadors en si solien ser parades de 10 m2 amb una petita cuina i una taula amb estovalles de plàstic envoltada de bancs de fusta on si reunia la gent per menjar. Normalment abans de triar un lloc es feia una petita passejada per les parades preguntant que si podia menjar. En general es tenien dos opcions. La peculiaritat d’aquet menjador en particular era els exòtics plats que es podien provar: mono, cui, tortuga, i altres tipus d’animals dels quals no n’havia a sentit mai a parlar. El preu rondava els 4 sols (una mica més d’un euro) on si incloïa suc de fruites diluït amb una gran quantitat d’aigua de riu.

No es que ens haguéssim aixecat amb ganes de provar, sinó que érem al port on guardàvem la nostra llanxa.

Així que un cop acabats els nostres plats bé fossin de cui o de gat ens vam posar en marxa riu amunt.

Just abans de “destirar” amarres vaig poder conèixer un nou personatge de la ciutat. Aquest era un jove viatjat de Lima que venia a treballar com a consultor per al projecte del ferrocarril. Una obra faraònica que anava fins el que jo podia saber de Yurimaguas a Iquitos creuant tots els rius i la selva. Davant del meu escepticisme, ell , només va voler enumerar-me els motius pel qual s’havia de fer.  Monopoli fluvial, màfies, pirates i petroli. Els llocs més bonics amagaven  les serps més verinoses.

El dia s’aixecava gandul i boirós, i a contracorrent onejàvem en busca de ports perduts. On cada cop que a un ens hi acostàvem el pilot feia sonar la sirena. Ja fos per la boira, ja fos per la sirena; melancòlicament no feia mes que recordar les matinades a Venècia quan es feia sonar l’alarma anti-bombardeigs.

I ens venien a buscar i ens oferien aiguardent mentre parlàvem dels assumptes que ens  duien fins a tant inhòspites contrades. Així que un cop tots d’acord, un home, l’encarregat es dirigia a la seva cabana, agafava el seu esmolat matxet i encapçalava la marxa endinsant-nos aquest cop si a la selva.

Amb el matxet anava perfilant el camí que duia a algun destí, amb el matxet m’anava indicant i ensenyant realitats de la seva vida quotidiana: en aquest basal hi ha caimans; mira quin ocell, té més colors que un Monet;  aquest fruit es menja, es deliciós al tornar el recollirem; veus aquell home? Les serps que dur son les més verinoses, et maten al instant. I així caminàvem, jo seguint cada un dels passos que l’home feia, assegurant-me que cada pas ja fos testejat, assegurant que els animals ja haguessin estat previnguts.

A la selva, posat botes altes, fins als genolls, a la selva treu-te les Ray-Ban per veure els colors. Una serp es una serp una branca por ser també una serp.

De tant en tant s’obria una esplanada que havia estat desforestada per poder plantar-hi, de tant en tant ens creuàvem amb una casa en aquestes àrees normalment abandonada que s’aixecava uns 3 metres del terra per prevenir se de les inundacions. Era increïble, per arreu on passàvem, inclosos els centres poblats deixarien de ser caminaves per ser només navegables en canoa en només un mes més. Així que quan ara veiem nens caminar per anar a escola, en un mes sortirien de casa en canoa per arribar a l’escola en canoa. Tot, tota aquesta infinita esplanada coberta de vegetació deixaria de ser terra per ser aigua. Els animals terrestres es retirarien a zones més altes i els animals marins prendrien possessió del que només els pertocava durant 3 o 4 mesos l’any.

I seguíem  en busca d’un invisible objectiu amagat entre els arbres. Creuàvem petites rieres, reculàvem quan aquesta era massa alta i les serps podien entrar-nos a les botes, seguíem per fangals,  creuàvem camps de plataners escalant pilles d’arbres morts.

Vam tornar al cap vespre cremats pel sol i ple de picades d’insectes que ben bé podrien ser considerats  mamífers només per la mida.

Qui voldria fer aquesta feina? Qui voldria suar, embrutar-se i passar perills. Suposo que aquell que vol créixer sense madurar , aquell que sempre serà un noi, aquell que vol ser més home que els homes, aquell que vol viure més sense anar enlloc. 

Gisele Bündchen

Gisele Bündchen em mira directament als ulls. Jo miro directament als ulls bubònics de Gisele Bündchen i al seu curt vestit de nit. El cartell de cartró d’Ipanema de Gisele Bündchen mira amb el seu mil cops retratat somriure a tots els desarrapats comerciant d’aquest mercat.

Nosaltres fem una pausa en una paradeta que  prepara selvàtics sucs de fruites naturals. Cansats del sol i dels seus criminals rajos, deixem de treballar per deixar al cos treballar. Sentim com el cor es relaxa baixant les pulsacions, ens escoltem, obrim bé el nas i alimentem els pulmons.

A través de les foses nasals s’hi colen bombolles d’aire.

Les bombolles d’aire arriben als pulmons i al seu temps impacten contra els bronquis descarregant una gran quantitat d’aigua en estat gasos que t’impedeix respirar amb facilitat.  

L’Humitat.

Enganxades a les molècules d’humitat hi ha diòxid de carboni.

Les terminacions nervioses nasals capten el perfum del diòxid com a resultat d’una mala combustió.

Carburadors en mal estat, gasolina de mala qualitat que empenyen rikshaw a tota velocitat.

Després de gasolina sentim les altres moltes olors que acompanyen a la ciutat.  Sentim com la ciutat no para de cuinar menjar d’est i oest. Perfums d’ají, olors a carn a la brasa, restes de salsa soja i un japonès.

Sentim l’olor d’un pudent gos i del mico que també s’amaga rere al pal que esta lligat quan sent l’olor del encuriosit gos.

I Gisele Bündchen em mira mentre em pregunto quina olor farà.

Riu a baix

A les 5 del matí sona un despertador, sembla que no, però ja clareja. La maleta ja esta preparada. És una excursió d’un dia així que l’equipatge es lleuger.  Material de treball, ulleres, càmera fotogràfica. Tot dins la camel-bag.

És un viatge d’anada i tornada d’un dia així que no cal dur repel·lent, ni eines, ni cap altre material de supervivència . 

Es carrega el jeep, es passa a buscar part de l’equip i frenem al port. Descarreguem el material  del jeep. Carreguem la llanxa. I som en camí direcció al Progreso; poble a càrrec de la municipalitat de Santa Cruz. Riu a baix i tres hores per davant. Deixem-nos portar i dormim. 

I res és sempre tant senzill.

Dormim quan de sobte ens despertem per l’absència sobtada del soroll que indica que el motor esta en marxa. El motor ensordeix i la jungla comença a clamar a crits que estem en territori dels seus dominis. Per molt soroll que fes la llanxa quedem perplexos per l’immensitat de sorolls  que surten dels arbres. I anem a la deriva donant voltes.

On son les meves eines? Merda. Es desmunta el motor i es veu el problema. Hi ha aigua al circuit de gasolina. Hi ha molta més aigua que gasolina al circuit de gasolina. Obrim el dipòsit de gasolina i efectivament hi ha molta més aigua de la que hi hauria d’haver en un dipòsit de gasolina.  Aquesta nit ens han estat robant gasolina, i l’han substituït per aigua per emular un pes semblant.

I s’ha de prendre partit. A algú haig de tirar per la borda. 

Coses en les que no pensar

A mitja nit m’aixeco. Ha estat una dia llarg i sembla que es una nit curta. Entro al lavabo, just la porta que esta a mig metre a la dreta del meu llit i pixo. No veig el color, però de ben segur és color groc or, no de deshidratació sinó d’un color molt més llampant . Ho sé per que sento l’olor a vitamina B. El meu pixat fa pudor a vitamina B, la meva suor fa olor a vitamina B,  jo faig pudor a vitamina B. Prenc un comprimit de color vermell amb diferents tipus de vitamina B cada matí. B1, B2, B5, B15, també àcid fòlic y alguns compostos més. En total 500 mg. Teòricament així els mosquits no s’acostaran. Tampoc s’acostaran a l’aranya de mig pam que corre pels meus peus. La mato o la deixo que es mengi els mosquits que fugen de mi?

Son coses en les que més val no pensar, així que torno al llit que dorm sota la mosquitera que penja i penso en el llarg dia.

Ha estat un llarg dia que ha culminat en un sopar de treball en el millor hotel (4 estrelles amb sala de cine on projecten pel·lícules pirates) de la ciutat que ha durat fins ben entrada la nit.  Culminat també el sopar i les posteriors cerveses hem tornat passejant amb el meu amic, col·lega i ara també soci pels carrers de la ciutat mentre una gran brigada de neteja s’encarrega de netejar les restes d’escombreries y buidar els basals on s’hi poden generar més anòfels. El servei de sanitat nacional de la ciutat esta realment preocupat, ho sé per que avui he dinat amb el seu cap.

Però en el fons son coses en les que més val no pensar.

Seguim carrer avall i em fixo en un objecte gran com una sabata del 43 que sembla tenir vida pròpia. Encuriosit m’hi acosto per inspeccionar-lo. Te unes prominents potetes  davanteres semblants a les d’un cranc; unes altres potes més primes però amb un aspecte igualment fort que recorren el seu cos; un cap; un annex entre el cap y el cos; un voluminós abdomen posterior amb el que podrien ser unes altes; i el més important un petits i negres ulls rodons.  És sense cap tipus de dubte l’insecte més gran que s’ha vist mai.  En realitat, recordo, en vaig veure un d’ exactament igual ara fa dos anys en un terrat de la ciutat de Varanasi a la India. Davant la nostra sorpresa d’aquella llunyana nit, el cuiner del bar que donava al terrat on preníem  la fresca va sortit tot espitós de la cuina amb una canyería  metàl·lica de 2 metres i mig i va convertir aquell prehistòric espècimen en res més pròxim a una de les sopes que devia estar cuinant cuinar. En aquell moment vam imaginar que devia ser fruit d’alguna entranya mutació del riu Ganges, però qui ho sap.

I en realitat son coses en les que més val no pensar.

Lo siento Esther, este no lo recojo.

Sunday...Monzon

Confusió

Vam anar a sopar i tot i que portava poc temps aquí ja estava cansat de l’arròs i els frijoles i el pollastre; i vam anar a una pizzeria on feien pizzes congelades que i tot  que eren cares eren millor que un pollastre fregit i vam demanar una sangria i que tot i que sabíem que no era bona sabíem que era millor que el que podíem demanar i al final va resultar que era prou bona.

I després vam anar a una plaça que tot i que no era cèntrica era prou coneguda i hi havia un bingo improvisat que va premiar a la nostra dona de la neteja i que ens va dur a la conclusió q potser no seguia treballant per nosaltres, i que no sabíem qui ens  netejaria la roba tant be com ho feia la senyora Magdalena però al final ens va donar igual. I vam seguir endavant i mes endavant ens vam creuar amb un grup de turistes perduts, no d’aquells turistes que duen polsera i beuen cocktails amb petits paraigües de paper, no. Eren d’aquells turistes que volen anar més enllà que ningú i acaben  a un lloc com aquest i que es creuen amb un altre grup de turistes i els ofereixen un cínic somriure que diu  “on hem acabat eh” i ells però ells nos saben que nosaltres hem acabat aquí, a casa nostra.

I després  vam anar a aquell bar que feia cantonada i on ens esperaven i on posaven aquella musica dels anys 80 en una pantalla on estranyament projectaven els vídeos que sonaven. I sortien aquets grups que sonaven a moderns però amb imatges gravades en un vhs i ara digitalitzades en format mpg, i on semblaven que ballaven bé però es movien sense moure els peus però si les espatlles i semblava que haguessin de ser bons quan potser ho havien estat però ara només semblaven freaks que es creien bons , i ara potser no ho eren, i semblaven molt gays movent-se forma exagerada creien que seguien sent bons mentre nosaltres els miràvem plens de records mentre cantaven cançons que havien estat part de la nostra vida i encara ho eren mentre el temps ja havia passat. I mirava embovat la pantalla mentre amb el dit intentava reconèixer el tros de plàstic plastilatinos que hi havia enganxat a sota la meva cadira i sabia que era un xiclet i seguia rodejant-lo amb la punta del dit per assegurament . I hi havia Michael Jackson quan encara era negre.

I vam acabar les begudes i vam fer cua al bany que  tot i que era unisex només tenia 1 pixador de paret il·luminat amb llums let multicolor que canviaven mentre canviava la musica. I on devien anar les noies a pixar? I vam tornar a marxar a un altre lloc que tenia nom de camp... però no de camp en flors sinó dels camps on es treballa i que es mullen quan plou i que quan plou s’omplen de fang i es converteixen en un fangal. Però tot i així vam agafar unes moto taxi i però com érem imparells jo vaig pujar a la moto d’un amic i vam anar a aquest lloc amb nom de fang on s’havia de pagar entrada al arribar però com eren  mes de les 12 podies entrar gratis si venies en taxi. I no es que fos gratuït si arribaves amb el taxi sinó que era gratuït si entraves amb el taxi a dins, i potser només era per que el porter no era prou ràpid a cobrar-te si entraves a 35 km per hora. I com  anàvem en moto vam anar fins a dins, i haguéssim pogut entrar fins a la pista però com érem gent decent vam aparcar i anar a la barra.... i allà tot va començar a donar voltes per que casualment  coneixia al barman que per cert feia cocktails, i no es que fossin els millors  del mon però potser si els de l’amazonia i vam seguir bevent fins que es van apagar les llums per culpa de la tempesta que venia cada nit i descarregava uns llamps i uns trons dignes del meu amic Ferran. I esperàvem fins  que tornaven  a endollar el generador i  potser ja era hora de marxar i no de marxar per que fos tard , ni per qui algú estigues cansat per marxar ni per fer qualsevol cosa que no fos  ballar cúmbia i potser era el moment no de marxar, però si d’excusar-me i anar al bany i dir ara torno però  sense tornar.

Palestra

500 metres carrer amunt en la direcció oposada de la plaça hi ha un gimnàs. No és l’únic ni molt menys el millor, però entre  les varies possibilitats existents és el que te un millor horari.

S’hi pot accedir per qualsevol de les dos portes situades a peu de carrer que donen a ambdós vies perpendiculars altament transitades. El local en si, disposa de tres sales de maquines i un petit lavabo que en cap cas arriben a sumar  80m2. Les dos portes, més la finestra de la saleta inter-mitja estan permanentment obertes, cosa que el converteix  amb un antre amb un gran caire social. Tothom parla i descansa fent petar la xerrada amb improvisats vianants.

Les màquines (en cap cas elèctriques) devien ser triades en base a un preu reduït i a la seva alta multi funcionalitat. Cosa que les converteix amb un alt embolic de politges que no saben molt bé cap on estirar. Per canvi, les peses i altres instruments estàtics semblen haver estat reciclats d’algun vaixell enfonsat i rovellat.  

Un improvisat fil musical llença música rap a tot drap. Si hi hagués menys llum de segur que gent hi entrava creient ser un bar musical. 

L’entrada al gimnàs costa aproximadament 90centims d’euro.  L’abonament mensual uns 12 Euros.  La majoria paga dia a dia... suposadament aquesta és la filosofia . Pagues religiosament els  3 soles i formalment ja formes part del gimnàs. Els miralls de les parets estan lleugerament inclinats cap endavant  donat la impressió de ser més alts; i així em veig com un enorme gegant blanc.  Comences a fer exercici i ràpidament  te’n adones del obvi: fer exercici aquí, amb aquesta calor i aquesta humitat es com fer exercici dins una sauna. I no és una exageració, ja de per si aquest clima et cansa i et fa suar pel simple fet de respirar. I la camisa se’t enganxa només de mirar les peses rovellades que has d’aixecar,  i les agafes, i sues i t’hidrates i beus més aigua de la que veuries en una setmana.  Un, dos, tres ... mareig a mitja cançó de “Im the real Slim Shady”; però penses com de bé et sentiràs en una setmana o uns dies, quan t’hagis sobre posat a tu i al clima, i sobretot com de bé et sentiràs quan tornis a respirar gèlid aire continental.

Sentir-se  viu, sentir-se una mica més viu dia a dia.