Xampany

Nou episodi de hash. En teoria tenia que deixar la ciutat aquest matí, però com el cotxe estava al mecànic ens haurem d’esperar fins demà. Així que he aprofitat per anar al Hash. Posaré el recorregut a la web corazondiablo.mypressonline.com. Per primer cop hem corregut per dins la ciutat (on es corre el risc de ser detingut) i un tros per les muntanyes que l’envolten. Ha sigut una cursa realment llarga, amb una curta parada per fer una copa de xampany
M’agradaria poder estar demà a la ciutat, ja que s’ha muntat un mini bus per anar a la final del campionat de futbol d’Asia (no per interès sinó peri riure una estona).

Russian for Uzbekistan

Aquest mati he anat a tramitar la meva visa per anar a Uzbekistan. L’abaixada esta amagada rere el palau de congressos, davant el número 124 de l’avinguda Rudaki (la ciutat es pot resumir en aquest carrer). Bé, 1 milió de Tajiks viuen a l’estranger, la majoria a Rússia, però molts passen abans per Uzbekistan, així que com podeu imaginar, l’ambaixada és “This is Madnes” . La part consular que tramita els visats obre de 9 a 12. Davant una petita porta esperen unes 50 persones en estat aleatori esperant per entrar corrents. La porta sol obrir amb mitja hora de retard.
I quan obre, l’objectiu es travessar un petit pati el més ràpid possible (com en un concert de U2), i llançar-se sobre una dona anomenada Fatima que primer recull alguns passaports i després deixa entrar a alguna gent. Així que en mig de la mole i amb passaport en ma es recomanable cridar Blakalakalakalaka! Blakalka! Lakablaka!. Amb una mica de sort si es té passaport estranger i prèviament omplert el formulari de www.evisa.mfa.uz , es podrà entrar primer.
Recomanacions poden ser: escriure en el formulari “urgent”, i sobretot saber suficient rus com per fer les típiques preguntes de rigor a l’encarregada. Això últim és molt important. (Dobri dien. Eta jarasho?. Kada eta gatoba? Normalna. I jochu iedet corok. Da).
Després he intentat esbrinar si es podia anar amb tren. He anat a un parell d’agències de viatge. Ningú sabia res. Així que m’he dirigit a l’estació de tren (Vaksal) a preguntar. Estava deserta. Pel que he esbrinat no s’hi pot anar. Només hi ha un tren que surt dilluns a les 8:00 direcció Moscow i que passa per Kujand. Però si mireu un mapa és estúpid, és molt difícil no passar per Uzbekistan, per anar a Moscow. A més que la capital Tashken, esta just a sobre de Kujand. ... Haure d’investigar més. La dona només em volia vendre un bitllet per anar a Rusia, que són només 150 dollars. M’ho he pensat dos vegades.
Després he tornat enrere, primer en bus di després en taxi. Hi ha dos tipus de busos, els de gasolina que costen 60 dirams i els semieléctrics que costen 50 dirams. Aquests últims son molt lents i divertits. A vegades si han de rodejar algun obstacle, el noi que sol cobrar per entrar, surt de l’autobús, agafa unes cordes que estan enganxades a l’agulla elèctrica que fa el contacte amb els cables. Després l’autobús agafa embranzida mentre el nen corre, i quan esta per vorejar, el nen es penja de les cordes per desenganxar els ganxos i queda penjant a dos metres del terra mentre l’autobús va a tota velocitat.
Un dia com l’avinguda principal (no repetiré el nom), estava tallada, l’autobús va tenir que derrapar amb el mateix procediment per poder donar la volta! Un espectacle.
I després he pillat un d’aquests “taxis” “públics” (son il•l3gals) que porten un número enganxat davant el vidre. El numero fa referència a la línia de bus que segueixen. Si n’agafeu un, no digueu mai on aneu, si ho feu us cobraran com un taxi normal. Només s’ha de pujar, saludar educadament (és opcional), i pagar dos somonis. Quan s’arriba al lloc que es vol només cal dir “zsdies eta jarasho, spasiva balshoi).

Western Movies

He estat donant voltes per una vall al nord est de la meva oficina per muntanyes que podrien sortir d’un Wester Movie. El paisatge era increïble. Les muntanyes eres rocoses (i no d’argila) i els rius de color d’orat. Hores i hores en cotxe escoltant musica del telèfon mòbil del traductor que preferia musica occidental. Després s’ha interessat per la que jo tenia guardada en el meu disc dur i ara mentre escrit a la meva taula de treball sento com sona des de la seva taula “Buena vista Social club”.

More

Shugnov Valley

Soldadets de plom

Avui he portat la camra de fotos al Hush, però corrent no és molt fàcil aconseguir res de bo. Al anar cap allà he pillat un dels cotxes d’un tio que en teoria era marine. Els vidres tenien uns tres o quatre centímetres de gruix. He fet algunes preguntes de cortesia, ja que em portava de passatger i crec que he pogut arribar a la conclusió que realment no treballa directament per l’ambaixada. Tot un misteri. Però aquí si t’hi fixes molta gent te feines no del tot normals. Hi ha un home que no se per quin motiu un cop a la setmana condueix fins a Kabul.
Com els organitzadors de la cursa eren americans, després la festa ha sigut a casa d’un d’aquests tios. Es curiós, la gent normal si té un penjador a l’entrada de casa i penja abrics, bufandes i barrets; aquest home hi tenia un uniforme de soldat de camuflatge per a la selva i un altre de caqui per al desert. El garatge era ple d’instruments per construir grans instal•lacions elèctriques.
Així que mentre bevíem i menjàvem se m’ha acostat un home de somriure i cabell perfectes que havia conegut la nit anterior i hem deixa anar: “Today i was asking in the office if someone know something about and Spanish guy mapping close to the Afgan border, and someone told me you might be form CIA” l’home en qüestió treballa per al World Bank i afegeix “Are you form CIA?”.
Realment si pares a contar el numero d’americans per metre quadrat algo no quadra.
Al final he marxat a un sopar de la gent de la meva feina i he deixat enrere el tema dels espies i soldats. Allà m’he tornat a trobar al director de l’opera de Dushanbe (italia), i he intentat convencel de que no marxes de Tajikistan, dient-li que en uns anys serà un lloc magnífic, però el pobre sembla realment cansat de que les coses no funcionin. L’altre dia se li va desbocar un cavall en mig de Aida.
He tornat a casa caminat en mig de la nit. De sobte ha sortit un gos enorme del no res amb l’aparença de venir a menjar-me, he mirat a les meves botes només per donar-me conte que tot i que em prepares a donar-li una bona patada seria inútil, i he fet us dels sentits aràcnids per saltar sobre un arbre. El gos ha passat de llarg furiós sense veure’m, sempre he dit que no passa mai res per aquí. Una ciutat tranqui-la, plena de soldadets de plom.

Suècia i la bona gent

Avui he estat a Suècia. És una llàstima per que el meu millor amic viu allà i he oblidat trucar-lo. La cosa és que he anat a sopar a casa els dos nous recent arribats Suecs, i ella és la segona responsable a l’ambaixada (només són dos), així que a casa seva les autoritats Tadjiks tenen denegat el pas sense prèvia autorització. Una espècie de territori salvaguardat sota la responsabilitat de les lleis Sueques. La llàstima, és que he oblidat dur el passaport per ser segellat, és la primera vegada que entro en aquest país de Salmó.
I un altre cosa volia dir, per si algú algun cop ve a Tajikistan: La gent és extremadament amable. A part de les infinites invitacions hi ha coses que realment em sorprenen. Per exemple a l’autobús els nois joves sempre sempre deixen seure a les persones grans o a les noies. O una cosa encara més sorprenent, una amiga un dia va perdre la cartera amb diners, targetes de crèdit i etc... i d’alguna manera li va ser retornada intacte. L’home en qüestió a més no va voler acceptar diners a canvi per ser bon samarità. I ahir va passar el mateix, el noi alemany amb el que estava, va perdre el mòbil dins un taxi, i algú li va retornar al dia següent sense acceptar res a canvi.
Potser si sóc a Suècia.

Independence Day

9/9/1991 Tadjikistan va adquirir la independència de Russia. La colonització d’aquest país per res va ser negativa. Donant només alguns productes com cotó, Tadjikistan va obtenir carreteres asfaltades que cobrien l’extensió de tot el país, conductes de gas fins a les àrees més remotes, ret elèctrica, conductes d’aigua, aeroports (sobre tot a la frontera amb Afganistan) i altres instal•lacions que garantien no només una vida fàcil, sinó una vida que comparada amb els períodes anteriors era del més cosmopolita.
Al mateix període de 1991, va entrar el president actual i sobre les mateixes dates va començar la guerra civil que va durar 6 anys. La guerra va derrocar moltes de les instal•lacions i maquinaria que fins llavors hi havia, de la mateixa manera molts inversors Russos que seguien comerciant o obrint fabriques van deixar de fer-ho.
La URS havia desaparegut, els comerços que s’expandien per tot el país van deixar de funcionar. I les exportacions, en un món lliure i globalitzat van deixar de ser rentables. El comunisme garantia mercat equilibrat que permetia comerciar a bon preu amb la resta de països de la unió, però després ja no.
El 9/9/2009 a les rodalies de la plaça Somini hi havia situat un cordó policial (altament franquejable) que intentava impedir l’entrada d’armes de foc o bombes. Sota el monument a aquest Rei, i damunt l’escenari primer van haver-hi varis discursos de membres del govern i després musica Tadjik moderna. La gent jove vestia amb samarretes i jerseis inscrites amb les paraules o lletres: Russia, CCCP o URS.
Vam marxar al Segafredo (800m dir N) a celebra-ho a la nostra manera.

Dia dels 7 llacs (videos)

Passeig per Dushanbe (2 hores en bici)

Ahir vaig agafar la bicicleta xinesa de la meva cap i vaig anar a donar una volta per la ciutat amb un dels suecs que vaig conèixer l’altre dia. No havia vist mai ningú agafar aquesta bicicleta, però suposava que simplement era per que la gent compra compulsivament i després es gandula. Doncs bé la bicicleta només tenia una marxa (bastant dura), un lamentable fre de davant, i el de darrera funcionava com el de les bicicletes holandeses (bastant malament també), tot i així era una mountain-bike . Al arribar al punt de trobada, el suec ja m’estava esperant amb tot l’equip de ciclista. Així que estàvem en clares condicions de desigualtat.
En fi, no vaig pensar en connectar el GPS des del principi, però com sempre penjaré la informació del trajecte a la pagina web http://corazondiablo.mypressonline.com/ (ara si). El camí que vam fer va ser primer cap al nord, on vam resseguir el camí del hush (el primer que vaig fer) per sobre l’aqüeducte i després vam anar direcció sud est fins al parc de la Victoria. On em va costar sang i plors pujar amb la bicicleta. Però no és recomanable fer-ho amb bici, és un esport de risc anar per dins la ciutat, els conductors estan pirats i els carrers plens de forats.
Per cert el primer punt del recorregut, es sobre una via de tren abandonada, potser difícil de trobar. Hi ha 3 fotos de l’aqüeducte i una des de sobre del Victori Park (des de la terrassa del bar), amb els cables del telefèric encara funcionant
Després vam anar a sopar al Deli Restaurant, a Rudaqui, just entre port Said I Vaston.
Avui és el dia de l’ independència.

Ciutat Dushanbe

Trekking als 7 llacs

Bé últimament no he escrit massa, per que estic treballant en un projecte de pagina web que voldria vendre a la UN. Així que en l’ultima setmana he treballat doble, sense tenir temps per dedicar al rus.
Dissabte hi havia una festa a casa un tio anomenat Matt, l’havia vist l’ultima vegada al Waston i no em va caure massa bé. Només arribar a casa seva, que era l’antiga ambaixada americana, va començar a xulejar de les dimensions d’aquesta. Per entrar havies de passar primer per una petita habitació de control aïllada que després donava al panti interior. Gegantí i ben cuidat. La casa devia ser un antic palau dels anys 80. La majoria d’habitacions eren buides i el menjador on estaven ja alguns convidats només tenia mobiliari en dos cantonades diametralment oposades. Érem pocs, uns 15, i poc a poc anaven entrant plats que havia cuinat una de les noies italianes que treballen en una empresa de construcció.
Al final l’amfitrió va resultar més bon tio del que m’havia imaginat. Vaig marxar amb un dels companys de feina, quan la gent va retirar la catifa del menjador per convertir-lo en una pista de ball.
Al matí següent m’aixecava a les 7, per anar a l’excursió setmanal aquesta vegada un hora abans de l’habitual. El punt de reunió, al costat de la universitat d’agricultura de l’avinguda Rudaki. Si algu vol rebre informació de les activitats setmanals a Dushanbe, només ha descriure un e-mail a marians@tajnet.com . Aquesta setmana hi havia moltíssim gent, suposo per que el hiking era en un dels llocs més alts en els que es sol anar (4000 m). També es pot però trobar muntanyes de 7000 als pamirs.
De camí cap allà vaig conèixer una parella jove de Suecs acabats d’arribar. Durant la caminada, vaig estar parlant amb un altre parella d’Hongria, que planegen fer viatges pel país de baix cost i un alemany recentment evacuat d’Afganistan.
Vam pujar fins als llacs, vam girar a l’esquerra i vam seguir un coll de muntanya rocosa, amb plaques de neu i gel. Va estar divertit, lliscar muntanya avall a l’hora de tornar.
La informació GPS del track esta a la web: corazondiablo.mypressonline.com
A la nit xaslic davant l’opera.

Neu 2

Neu als 7 llacs

Xinos

Per cert, fent la carretera cap al nord pel vall de Varsow, hi ha diversos túnels antiallaus construïts per empreses xineses. Amb treballadors segurament esclavitzats xinesos. Es curiós veure xinos per aquí. Suposo que el govern fa els túnels de forma gratuïta i després els Tajiks els hi deixen portes obertes al mercat. Una forma de comprar països.

Carretera amunt

Are you stupid or what?

Avui mentre recollia informació a la web de la UNtj, i no feia més que trobar-me amb enllaços trencats, he optat per enviar un e-mail a la persona en càrrec i demanar informació.
El resultat ha sigut un e-mail que deia algo així: “Hauràs de venir fins aquí”
Així que he creuat la ciutat, he entrat al gran palau de la UNDP i he preguntat per la noia del e-mail. He tornat a demanar-li el mateix i la pobre era incapaç d’entendre el que deia. No en tenia ni idea del tema i això que ella era la responsable d’aquella secció. Així que ha optat per deixar-me el seu ordinador durant una hora i a accedir a tots els arxius compartits de la red interna. Poques coses més estúpides. No sabia ni com em deia jo, ni d’on venia i va i em deixa el despatx per mi sol. Altre vegada he pensat en el temps que he desaprofitat al costat d’en Gerard on hagués aprés a piratejar tot el sistema. Hi havia inclús el pasword apuntat a la taula.
Però en fi, suposo que en comptes de fer algo il•legal en quant a la privacitat dels altres, sempre puc tornar a la mateixa oficina i demanar a la mateixa noia que em deixi copiar més arxius. He estat 40 minuts descarregant carpetes d’un ordinador d’un home que ni conec.
A la tarda he anat a la piscina publica de Dushanbe. N’hi havia dos: La de fer llargs d’uns 30 o 40 metres. Olimpica, amb grades i tot, però sense aigua per que tenia fissures. I la piscina habilitada per nadar que era la de fer salts també olímpics. Encara hi havia l’estructura dels trampolins, sense trampolins ni escales. La profunditat era d’uns 5 metres, però l’aigua era verda i impossible de ser translúcida més allà de 20 cm. Tot el recinte era encimentat i decadent. Hi havia esquerdes a les parets. La piscina era descoberta, però als voltant on hi havia els canviadors, un pavelló esportiu i les dutxes que no funcionaven, tenien els vidres trencats i les habitacions desèrtiques. Tot era trist i decadent.
Les pistes de basquet tenien forats. Ferros creixent al terra donaven a entendre de l’existència d’un antic tobogan ja inexistent. El meu company anomenava a la piscina “piscina olímpica de MadMAx”.
No cal dir que la piscina era de l’època soviètica. No se si hi tornaré a nadar en aquelles aigües, però segur un dia hi vaig només a fer-hi fotos.
I altres coses estúpides. Aqui les noies Tajik tipus tradicional es pinten la distancia entre les dos celles com si només en tinguessin una. I per si mai veniu a TJ, netegeu el cotxe abans, perquè a la ciutat els policies us poden multar si no esta ben polit.