Bishop

Premia el botó i sonava el timbre a la llunyania.

Sonava el timbre a la llunyania i esperava.

Era una casa gran, era de fet un edifici gran. Si el timbre sonava, algú vindria, però de segur que tardarien.

Esperava, esperava i just quan creia que no hi hauria ningú començava a sentit uns passos que es dirigien a la porta.

S’obria la porta i allà era ell. Sabia que era ell. Per la seva impassivitat, per la seva carència de sorpresa, de segur que ell també sabia que era jo.

No l’havia vits mai, no sabia quin era el seu nom, però duia tres setmanes buscant-lo. Ell no sabia qui era jo, no m’havia vist mai, però de segur sabia el meu nom, duia tres setmanes buscant-lo.

Tres setmanes rere seu, mentre jo era a la selva. Tres setmanes rere seu mentre ell sortia en missions.

Tres setmanes acostant-me a ell poc a poc, encerclant-lo, coneixent al seus amics, que de segur li deien que el buscava.

Allargava la ma, pronunciava el meu nom, ell el repetia com si ja el conegués i m’estenia la mà. Ell no m’oferia el seu, ell creia que ja el sabia car duia temps buscant-lo. Tres setmanes rere seu i mai m’havia importat el com es deia. Tenia una ma forta i carnosa. Un cop de mà fort i segur de si mateix.  No era una mà sudorosa i carnosa d’un home gras i cardíac, era la mà d’un home fort. Un cop de mà sec i segur.  Un cop de mà com una bala. Ràpid, fort i tot i tot i la teva instantaneïtat saps que ha estat. Ho saps per que encara sents l’energia transmesa, encara sents la com la mà i els músculs et tornen a lloc.

Era un home gran. Un home d’edat avançada, just el que esperava trobar. Però també era un home gran, de gran estatura, fort, d’aquells que poden lluir un uniforme llampant; quan jo esperava trobar un home vell, menjat pels anys, la selva i la malària. I allà era ell vestit de paisà. El seu físic i el seu dur rostre l’haguessin pogut convertir en un veterà de guerra. Un capità o un general. La seva seguretat i la seva serietat rere el seu somriure el podien haver convertit en un supervivent de mil massacres. Però ell no era militar, ell era el bisbe i s’acostava la setmana santa.

Em va fer entrar i em va fer seguir-lo fins al seu despatx. La casa, com deia era gran. Tenia uns amplis finestrals al riu i un pati interior amb un jardí extremadament cuidat.

El seu despatx era ple de llibres, la seva taula era plena de llibres, i ell seia en una cadira gran com un tro de fusta que enganxat a la paret semblava que amagava una porta oculta.

Era l’únic altre espanyol a la ciutat. Ell era el bisbe basc. I per molts anys que duies encara no havia perdut l’accent.

Jo duia tres setmanes buscant-lo, ja que sabia que si encara vivia devia de ser una persona culta i sabia.  Volia parlar amb ell, volia parlar de deu, de teologia, dels seus motius, dels anys que duia, del seu passat, de quan havia deixat espanya.... volia saber, volia compartir i volia beure amb ell, doncs m’havien dit que era un gran aficionat als licors locals.

Vam començar a parlar ràpidament. De fet ell va començar a parlar-me ràpidament. El seu rostre fort, simpàtic i segur va començar a vomitar paraules com si no volgués pronunciar les que jo volia saber.

El seu rostre m’era familiar. No l’havia vist mai, però em sonava. Em sonava a algú que no recordava, però que en algun moment d’extremada fragilitat si havia existir devia dir algo així com “de totes maneres estem ben cardats, no?, així que tot és igual”

I parlàvem del ara, del avui, quan jo volia parlar d’allò de més enllà i del passat. I ell m’ho amagava com si creies que venia en busca d’allò que l’havia dut aquí. Volia parlar d’història antiga, però a l’únic que arribava era als anys 90. Als seus principis en aquella terra, quan jo volia saber els principis de la nostra.

Tant temps buscant-lo i potser va creure que el buscava per jutjar-lo. Tant temps buscant-lo insaciablement que de segur ell creia que ja el coneixia, que ho sabia tot d’ell, que no podia amagar-m’ho.

I no deia res, no donava res més enllà dels 90, com si tot l’anterior no hagués existit. I que vaig saber del seu país, del nostre? Que tenia 7 germans més grans que encara no s’havien trobat amb la mort.

I cada cop que intentava desviar la conversa dels arborígenes locals cap als anys on ell havia marxat i jo nascut veia com poc a poc escanyava la conversa. No em volia donar paraula. No en volia saber res.

Així que vaig marxar donant-li el meu contacte i prometent-li que assistiria a la processó. Algun dia sabria d’ell, algun dia compartiríem un beure.

End of journey

Jungle boy, Part IV

Ens acostàvem a Lagunes i estava realment emocionat. Emocionat per molts motius. Dúiem 5 dies sense veure cap ciutat a part de Santa Cruz, on  hi havíem estat escassos 30 minuts i ara allà hi podríem estar tota una nit. Era una ciutat màgica per mi. Sempre havia estat al final del mapa, l’última ciutat districtal, la mes allunyada, la mes remota. La meva mare havia estat aquí, la meva mare havia vist i caminat pels seus carrers, ara ho faria jo. Ara jo veuria el que ella havia vist mentre jo veia altres coses. Seria alguna cosa a compartir en dos espais de temps diferents.

Lagunes havia patit una forta migració algunes dècades enrere degut a la alta presencia de narcotraficants. Coca, armes i violència a dojo, tota una festa. Avui en dia era un centre poblat mitjanament gran. Una ciutat sense carreteres. L’única forma de sortir d’allà era en vaixell. Hi havia llum de 5-6:15am i de 6:30-11pm. Hi havia algunes pensions i la plaça del centre del poble estava completament reformada i era admirada per tots i era el doble de gran que la de Yurimaguas!

En realitat no teníem que quedar-nos-hi, era realment aviat i haguéssim pogut simplement parar a comprar el necessari i continuar; era només mig dia. Però per fer un regal a tothom vaig decidir atracar durant la nit. Jo en general era un tio simpàtic, però quan em posava a currar, currava i feia que els que treballaven per mi ho fessin al mateix nivell. No es que els ho demanes, però si el cap curra el cos treballa, i em seguien. Així que com a regal vam atracar aquí. A més era més segur que estar sols al mig de ninguna banda. La tripulació estava molt contenta. Per a molts era la seva ciutat natal, per altres una segona residencia. Tots van començar a fer trucades (aprofitant que portàvem 5 dies sense senyal) per localitzar a les dones, novies i amants de la zona.

Jo em vaig quedar mirant els dolfins roses com saltaven i jugaven davant el port. Vaig preguntar a un dels nois si se’ls menjaven (jo ho hagués fet, segur que tenien menys espines que els peixos de riu; seria com menjar tauró cartilagitinos), va respondre que no. Que segons els mites locals eren sers diabòlics. Deia que quan hi havia festes aquests dofins “buferos” es convertien en maques noies rosses, seduïen  algun habitant i se’l emportaven al fons del riu. Jo vaig respondre “si ha de ser una alta noia rosa, que vingui a buscar-me i em porti on ella vulgui”.

Després vam anar a fer un passeig fins a la plaça del poble. A uns 4 km. Un dels homes de seguretat ens va acompanyar; no sé si ho feia per passejar o per protegir-me. A l’anada vaig proposar als nois si volien buscar alguna pensió on dormir, per tal de tenir un llit de veritat i un lavabo en condicions. Tots van dir que no. Venga, eren 10 soles! 3 euros! 2 cerveses de mig litre per un llit normal! Per privadesa. Però van dir que no. Durant el passeig ens vam creuar amb quasi tots els membres de la tripulació que anaven amunt i avall en moto-taxi.

A l’hora de sopar vam tornar al vaixell i jo vaig decidir llogar-me una habitació amb un llit en condicions. M’agradava, em sentia com un mariner de veritat, una habitació en un motel del port, parades de licor amb mariners borratxos prop de l’aigua i algun lloc on buscar brega.

Vam sopar i vam decidir anar a la discoteca del poble, la Canoa. En principi els nois del vaixell no s’animaven a venir i vam marxar només els meus nois i jo. El senyor Flores també va voler venir i va ser llavors quan vaig entendre que realment em feia de guardaespatlles, un dia m’havia dit que no li agradava anar a bars i discoteques. La tripulació es va acomiadar de nosaltres dient “truqueu-nos quan aconseguiu una bona baralla”.

La canoa, era una cobert asfaltat enmig d’un descampat enfangat. La música que millor que cumbia era algo així com turbo-cumbia.  Un terme que m’acabava de venir a la ment tot pensant en el turbo- folk balcànic de feia uns anys enrere; quins records.  El lloc no estava del tot malament. Hi havia una cinquantena de persones i s’hi anaven sumant. Van aparèixer unes cerveses i vam començar a veure en cercle. Poc després va fer acte de presencia la resta de la tripulació. Ja hi érem tots. La tripulació, els meus dos guarda espatlles i els promotors, tota una gang de tios dolents i durs; els membres de l’única embarcació amarrada al port. Els mariners em van dir que allà no podies treure a ballar a cap noia local, que si ho feies els homes de Lagunes t’esbatussaven de debò. I tenien fama de bons lluitadors que després de 5 minuts de cops de puny, s’avorrien i acabaven sempre a gavinetades. Així que tots ens vam anar passant la Karla i la cuinera.

La tornada va ser a peu. Érem tres, en Cesar, la Karla i jo. Eren com uns 30 minuts de passeig i jo duia la Karla a coll i be. De sobte, sols i en mig de l’avinguda principal es van apagar totes les llums (eren les 11) i ens vam quedar a la claror de les lluernes.

Jungle boy , Part III

A vegades durant hores o fins i tot Durant un dia sencer no hi havia res a fer. A vegades només anàvem d’un lloc a un altre sense que hi hagués res a fer durant el trajecte. Al principi seies a parlar amb algú en grup fins que t’avorries i buscaves un altre cosa a fer.  Buscaves algú altre per parlar o fins i tot et dutxaves.

Jo a vegades seia a la proa (on no hi havia barana) amb els peus penjants i veia l’aigua passar sota meu i escoltava el soroll. El soroll de l’aigua que creuava o el soroll dels ocells de la selva (ja que era el punt mes allunyat dels motors). A vegades m’estirava cap per vall i veia fulles i troncs que eren aixafats pel pes del vaixell. Devíem anar a uns 16 o 19 km/h no més. Pensava que passaria si caigués. Hauria de submergir-me per evitar també el vaixell i les hèlices. Una vegada va passar nedant una vibora negra d’un metre i mig. La molt cabrona treia la seva llengua en to agressiu tota enfurismada per la presencia del vaixell. Espero que no pugui pujar fins aqui.

M’avorria i anava a buscar la meva hamaca. Al principi era al pis inferior amb els demés, però després i anunciant-ho a tothom per si em volien acompanyar la vaig moure al pis superior. El pis inferior era més fresc i ombrívol. No tant com la bodega ni com la sala de maquines però prou com per que hi haguessin sempre mosquits volant. Al pis superior no hi havia parets i el sostre era només una lona de plàstic. Sempre hi bufava el vent que impedia que els mosquits et molestessin. Si, era prou fred quan hi havia turmenta, també et mullaves una mica, però almenys no hi havia mosquits.  I m’estirava a la hamaca i llegia el meu llibre sobre vietnam de Michael Herr. Després m’avorria i pensava sobre el llibre. El paisatge era prou semblant. Però aquí no hi havia guerra ni jo tenia un exèrcit al meu voltant. Però hi havia un paral·lelisme prou bo, Michael Herr feia de corresponsal a Vietnam per que ell volia, podia marxar quan vulgues però en contra s’hi quedava i anava als pitjors llocs. No tenia que fer fotos no escriure grans articles, de fet podia inventar-s’ho, però ell era allà a primera línia. Jo també era aquí per que volia, per que m’agradava la brutalitat del que m’envoltava per que necessitava petits episodis d’adrenalina. Però al cap hi a la fi era una droga, una droga natural. Hauria jo d’incrementar la meva dosi en algun moment? Quan m’avorria de pensar mirava simplement com anava passant la selva. Després m’adormia. Després tornava a començar a llegir i a pensar. Si, quan fos ric muntaria un creuer de luxe per aquest riu. No amb aquest brut i rovellat vaixell ple d’aranyes mortals, no. Després tornava a pensar en la musica de Vietnam i en la musica d’Afganistan. A Vietnam teníem Jimmy Hendrix. A Afganistan el rap. Jo tenia The Rapture, si havia decidit que s’esqueia prou bé als moments d’avorriment i als moments de bogeria.

Quan em cansava de l’hamaca vagava pel vaixell amunt i avall. Pujava a la cabina de comandaments i li demanava a en Jose que em deixes portar aquest trasto carregat amb 100 tones.  Portava una estona el timo i m’avorria altre vegada soberanament.  Des de l’hamaca veia passar la selva i bé, dins del que cabia anava prou ràpid, mirant als costats. Des del comandament només mirava endavant i SEMPRE veia el mateix paisatge. Canvi d’activitat.

Sortia per la finestra i pujava sobre el sostre de la cabina de comandament. El lloc més alt. Allà tenia una tamboret i em recolzava al pol de la bandera. Mirava la selva en la seva immensitat.

I anava en busca d’un altre cosa.

Per les nits podies posar-te prop d’una bombeta i veure com les aranyes teixien les seves teranyines. Era emocionant. Ok, era un instint ho tenien gravat al ADN, però no sempre seguien patrons racionals. A vegades semblava que l’aranya es deia “merda m’he oblidat d’aquell sector amb aquella corda que va d’alla fins allà” I hi anava corrents a fer-ho abans que es tornes a oblidar. Un cop acabat seia a esperar. A vegades al centre o vegades prop del sostre.  Jo era lògicament el tio més alt del barco i a vegades m’oblidava també de ajupir el cap davant fronteres invisibles per no anar-me menjant totes les teranyines i les aranyes que s’enrotllaven al meu cap. Ah! Filles de puta!. Esperaven, esperaven fins que un insecte queia al parany. Els insectes voladors eren completament estupids, volaven a munt i avall sense gaire sentit xocant contra tot. Una vegada vaig estar pensant que els insectes devien tenir un altre noció del temps de la que tenim nosaltres. Si els observes prou bé a vegades fan dos o tres coses sense que els hagis vist. O s’aparten molt abans de que els aixafis amb la mà. Com una cosa tant petita pot veure una cosa tant enorme?. En fi, queien al parany i l’aranya anava a tota llet a envolar-lo amb més tela. L’agafava amb una pota i li feia donar voltes fins que estava completament atrapat. A vegades se’l emportava a l’esquena com si fos una motxilla a vegades el deixava allà per més tard.

Hi havia tants insectes. Tants! Alguns d’enormes i altres de minúsculs i tant petits que no els podies ni veure. Eren com petits cucs a ratlles, no li veies les ales però volaven i deixaven unes petites picades amb un punt vermell al mig. Jo a cada picada i feia un tall amb l’ungla o amb la punta del ganivet i després premia per treure’n primer de tot un líquid transparent i després la sang. No volia que em deixessin res viu dins meu,

Un cop vam parar en un poble de poques cases de fusta on hi havia un escola amb un professor de Yurimagues que em va demanar pujar a bord per viatjar fins a Yurimaguas. Aquí els professors fan el calendari que els hi surt dels reals ous, quan es cansen de la selva, marxen.

Era un home regordet i divertit que semblava coneixem. Coneixia a tanta gent cada dia que me’n oblidava. I bé, si em coneixia i era tan divertit com semblava podia pujar a bord. El senyor Hitler (que estava al cap) em va preguntar si el volia, ja que jo tenia llogat el vaixell i jo pagava la morterada que em demanaven. Li vaig dir que si, que puges, però que portes menjar, i el vaig avisar que no anàvem ni molt menys directes a la ciutat, que tardaríem alguns dies. Va ser una companyia i una distracció més. En Miguel va estar content ja que al tio també li molava el tema de les cartes, per llàstima per en Miguel, aquest paio era més bo que ell. Un dia li vaig dir si li agradava on vivia i va respondre que no, que només i treballava. Va dir, els europeus creieu que això és un paradís. I jo vaig pensar que segurament per ells un paradís era un centre comercial.

El paio em va recordar al meu amic Xeli, també mestre, també perdut en un poblet dels pirineus. Comte Xeli, aquest paio porta 30 anys aquí.

I després tornava a la rutina de llegir, parlar, dormir i pensar. Vaig pensar en buscar una corda, agafar un tros de fusta, lligar la corda a algun dels infinits ferros dl vaixell, tirar l’altre extrem de la corda per la finestra de la sala de maquines de la popa, tirar la fusta i intentar fer surf de riu amb les onades del vaixell. Però anàvem massa lents i les fustes eren massa gruixudes. Haig de buscar una fusta millor. Després em vaig posar a pensar amb alguna noia de l’altre punta del món amb la que m’agradaria estar. També amb algun sopar que no va acabar del tot bé i després vaig tornar a llegir les aventures d’en Michael.

Cada dia m’agradava més el vaixell. 

Jungle boy, Part II

Navegàvem riu avall direcció a la desembocadura del Huallaga amb el Maranyon, que a la seva vegada desembocava amb el riu Amazones. Imagineu l’immensitat dels serpentejant rius i poseu-hi de fons una selva de les pel·lícules de Vietnam. Jo també buscava al coronel Kurtz a la meva manera; tothom a la seva manera. Cada cop més allunyats es desdibuixava la llengua entesa per moltes d’altres llengües entranyes remotes i amagades dins la selva.

Passàvem a vegades lentament per llocs on si podia veure una petita casa de fusta presumiblement abandonada però que a la fi era habitada per uns estranys homenets de mirades perdudes. Qui voldria viure allà sol al mig de la selva? Sobre l’aigua i lluny de tot. Qui? Podia entendre la gent que vivia en poblats de 10 a 30 cases també perduts sense comunicació ni carretera, però sols? Qui i per que podria voler viure allunyat de tot? Simplement per que tenia unes poques terres? La selva n’era plena de terres. El vaixell navegava lentament creant grans onades que xocaven contra les seves petites canoes de rem i que espantaven les seves gallines. Sols i abandonats tots paraven les seves activitats i ens miràvem. Jo els mirava des del segon pis del vaixell o des de sobre del teulat del lloc de comandament on tota la immensitat de la selva quedava als meus peus.  Qui? I els seguia mirant, a ells als seus fills i als seus animals. Qui i per que voldria criar una família allà?

I quan no hi havia cases només hi havia vegetació, a vegades més alta que el propi vaixell, amb arbres amb fulles igual de grans com persones. I dels arbres si penjaven altres plantes i de les plantes altres plantes i a les plantes i hi havia ocells animals i insectes; i a només dos metres de la primera línea d’arbres tot era foscor, una foscor impenetrable que no havia estat creuada ni trepitjada per cap home en milers d’anys d’història. Dins s’hi amagava el que un pogués imaginar.

Aquella nit vam parar a fer nit en un port que tenia per nom Tamarate. El poble del qual donava nom estava perdut endins la selva i només alguns s’hi van apropar amb una llanxa per comprar queviures.  La resta ens vam quedar en silenci enmig de la sorollosa selva on jo encara no ho sabia però solien haver-hi assalts.

Després de sopar i pocs minuts abans que s’apagués el generador de llum del vaixell tots vam muntar els nostres llits i les seves respectives mosquiteres. Van apagar el llum i vam esperar a la son. Just en aquell moment una petita embarcació va creuar la nostra posició mentre a cops de llum il·luminava el nostre vaixell.  Em va fer sospitar però no hi vaig donar més importància. Una estona més tard la mateixa embarcació (que vaig reconèixer pel soroll del motor, que era més bo i potent que la majoria) va tornar a fer un altre passada. Mitja hora més tard un altre embarcació igual.  Jo dormia al extrem més a prop dels motors i no vaig sentir el comentari d’en Miguel que deia a un dels meus promotors “surt del vaixell sembla que ens assaltaran” , i simplement vaig agafar el meu ganivet.  De sentir tal comentari tampoc hagués baixat del vaixell, on anar? A passar la nit enmig de l’aigua? Ni parlar-ne. Tenia més possibilitats si em quedava allà.

I tot es va tranquil·litzar fins passades les 12 de la nit quan aparentment si ens van provar d’assaltar. Una petita canoa es va apropar al vaixell en silenci i amb 4 homes a bord. En Miguel va respondre disparant la seva escopeta d’assalt del calibre 12, i de 30 perdigons per càrrega a un punt proper a l’embarcació. Els de l’embarcació no van dir res ni respondre al foc amb foc. Van girar lentament la canoa direcció propera a la popa i en Miguel va deixar anar un altre descarrega. A la fi es van allunyar.

La resta de la nit va ser tranquil·la.

A la nit següent vam dormir a un port també abandonat prop de la ciutat districtal  de Santa Cruz.  Aquell cop vaig anar amb alguns del homes en llanxa fins a la ciutat. En realitat des del port fins a la ciutat a uns 4 km s’hi podia arribar per carretera, llàstima però que ara fos sota l’aigua. El passeig va ser emocionant. A gran velocitat anàvem pel mig de la foresta, eren com uns enormes aiguamolls d’aigua negra. Era com al documental dels caçadors de cocodrils.

Un cop a la ciutat tothom es va desperdigar a fer les compres i jo em vaig posar a passejar. La ciutat era en gran part asfaltada i a la vora del riu hi havia una plaça amb un gran mur que donava a l’aigua. Els nens hi saltaven fent tombarelles. Semblava de debò un lloc molt agradable; o de fet ho era o potser era pel simple fet que feia dies que no tocava terra.

Abans de tornar vaig anar al bar/bodega a seure amb un dels mariners d’aigua dolça. Vaig prendre un iogurt i una barreta energètica caducada. Coses que a la fi només es podien trobar en ciutats grans com aquesta.