Uzbekistan

Al final de la carretera es trobava Beyneu. Just al final del asfalt. La ciutat coberta de sorra i pols nomes prometia anècdotes a viatgers desesperats per aventura. Sorra, pols i una estació de tren per  aquells que volguessin creuar el desert. Nosaltres però no volíem creuar-lo, sinó viure’l. Un dia i mig vam romandre en aquella ciutat. el mínim per agafar forces i queviures per als pròxims dies. Des d’aquí la carretera desapareixia i nomes trobaríem aigua cada 150 km.

El dia de la sortida ens despertàvem a les 5 per començar a pedalar. Els carrers eren deserts, el vent ens donava avui una pausa. l’únic que les nostres orelles rebien era el rumor del que devia ser una distant fabrica de gas. la turbina com si fos un òrgan d'una sola tecla ens advertia del nostre destí amb les primeres llums de la matinada.

No hi havia asfalt, potser havia existit feia 50 anys, però ara nomes quedaven restes de pedra i metall. A trams nomes sorra.

Sabíem que la carretera aniria empitjorant fins a la frontera, a uns 90 km. Jo amb la roda mes gruixuda intentava navegar per l'extrem de la camí, on la sorra d’uns 2 cm de gruix cobria part de la carretera i feia la conducció una mica mes lleugera. quan de sobte però la quantitat de sorra augmentava la roda del davant es clavava prometent una imminent caiguda. la única opció era prémer amb força el manillar i resar per creuar el sotrac. en Pedr em seguia i intentava evitar les meves relliscades, ja que les seves rodes, significativament mes primes eren incapaces de creuar per la sorra.

Tot i que la carretera era difícil, ens vam divertir força. Teníem que estar 100% concentrats, cosa que era millor que creuar 400 km de carretera asfaltada i en línea recta.

Al cap de 6 hores arribàvem plens de sorra a la frontera d'uzbekistan. A l'altre costat ens esperava un improvisat bazar ple de dones emmascarades (per protegir-se del sol i la sorra) que nomes feien que recordar-me a les pel·lícules de la guerra de les galàxies. Vam canviar diners, menjar i continuar. El mapa deia que a uns km hi trobaríem un petit poble.

A les 6 ens aproximàvem a Karakalpakatan, que curiosament es deixava escoltar amb el mateix soroll d’òrgan que Beyneu aquest cop a llums del capvespre. Allò no era un poblet perdut , sinó una prefabricada ciutat soviètica on tothom treballava a la fabrica de gas. Aquell poble no sabia creat a base de viatgers en busca d'un oasis, sinó que algú a milers de km havia dibuixat un punt a un mapa. Era un lloc absurd. Minúsculs Edificis de pisos prefabricats de 3 plantes. perquè? perque no construir cases amb jardí? lA extensió del desert era infinita!

Vam caminar fins a les afores, on alguns afortunats si disposaven de casa amb jardí i vam preguntar si podíem acampar-hi. La resposta va ser immediata. NO! no acamparíem al jardí de casa seva sinó que ens oferirien menjar i un sostre on dormir. Benvinguts a Uzbekistan!

Al mati següent continuàvem en direcció est lluitant contra el vent. El pròxim poble, el qual mes tard descobriríem que era també resultat de la maquinaria soviètica es trobava a 160 km. Allà dormiríem en un hotel de camioners. A Uzbekistan els turistes han de registrarse 1 de cada 3 nits en un hotel, sinó son deportats.

Al dia següent 110 km fins al pròxim poblet, Aksholak. Al aproximar-nos, lluitant cada cop contra vents mes forts, vam veure una encara mes gran fabrica de gas. Hi havia inclús un servei d’autobusos per als treballadors. Teníem q arribar a la ciutats, tant de vent ens havia deixat morts i sense aigua. Al aproximar-nos però vam veure una barrera amb dos militars. Allò era una ciutat reclosa al exterior. A poca velocitat ens vam aproximar al checkpoint, vaig alçar la ma en la distancia donant a entendre que venim en so de pau i no armats i vaig preguntar als soldats si podíem passar. Necessitàvem descansar i comprar. La resposta va ser que no. Per sort dos treballadors que parlàvem angles van convèncer als guàrdies de trucar al seu cap per deixar-nos passar. Aquells dos nois ens vam salvar.

El lloc era també absurd. Una perfecta creada societat per als treballadors, escoles, supermercat, llocs d’esbarjo...
Ens van convidar primer a menjar, a un restaurant que semblava fet als anys 50, desprès ens van convidar a anar a casa seva i celebrar mes tard el Ramada. Vam sopar 2 vegades!
A la celebració hi havia mes de 30 persones. Tots volien parlar amb nosaltres i donar-nos menjar. "No, gracies , estic ple". Al que com a resposta et deien que per tradició tenien que oferir-nos i  posar un plat davant nostre. I desprès Afegien " ara que tens el plat davant, has de provar-lo."

Al mati següent el vent augmentaria. Jo desprès de 70 km i cansat de lluitar contra el vent decidiria agafar un transport fins a khiva, a uns 220 km. Així que amb en Pedr ens separaríem per uns dies.

Un noi d'aspecte rus i autotatuat d'un restaurant local a koningrat em va ajudar a buscar i pactar transport fins a Urgensh. Va ser un taxi compartit amb 3 altres dones que em va costar menys de 8 Euros.

A la carretera on el vent bufava cada cop amb mes força vaig preguntar al taxista si podia portar-me fins a Khiva, nomes a 30 km d'Urgensh. Va dir que no, que tenia que tornar.

Un cop a Urgensh en comptes de deixar-me al centre, va fer-ho a un petit barri on un altre taxista m'esperava per dur-me a Khiva. Vaig preguntar el preu, va dir que decidís jo, vaig dir que decidís ell i em va demanar 4 euros, cosa que tot i que sembli poc es molt si ho comparem amb el trajecte anterior. Pet dignitat i per que sabia que volia estafar a un pobre turista vaig dir que no, que aniria en bici. Amb el que va preguntar si volia almenys prendre el te a casa seva. Per tal de fer les paus vaig acceptar la invitació que es va acabar transformant en un munt de menjar i dos nits a casa seva amb la seva dona i dos de les seves filles. Una de les quals es una famosa ballarina local.

A Uzbekistan (i també a Tadjikistan) les invitacions son constants. personalment no m'agrada abusar de la hospitalitat, però que es millor? esta sol a un hotel o viure mil disparats amb una família. la mare tota contenta em porta amunt i avall, com si fos un titella o una petita joguina " seu aquí, anem, menja, beu vodka, beu vokda mes ràpid" , i jo com un petit amb limitada intel·ligència artificial segueixo les instruccions i aprenc, aprenc a seure a taula correctament, a resar,  a menjar amb les mans. Escolto, miro repeteixo i aprenc qui son ells per saber qui soc jo.

Avui he anat a veure l'assaig de la filla per al concert d'aquesta nit. Hi ha una sala enorme amb una dona gran asseguda en un escriptori ferma i cridanera com un General donant instruccions a les ballarines. En el seu temps la dona gran va ser una gran ballarina, que ha arribat a conèixer els tres últims presidents. La meva amiga balla de forma excepcional. En un grup de 10 o 12 noies pots veure com ella ho fa de forma natural. Als ulls de les altres hi veig por o inseguretat, ella en canvi sembla no sentir res, com si la seva anima estigues annexada a la musica gracies a el seu cos, pura poesia. Balla entre les seves companyes com un animal salvatge ho fa enmig de la selva, amb tota naturalitat i instint pur. Al mateix temps riu feliç deixant a entendre que res mes podria fer-la gaudir, els seus ulls i la seva anima feliç em diuen que en alguna part dins de l'anima del ser humà, pot sense dubte existir pura bondat quan es sent amor per alguna cosa.

Demà espero em deixin marxar. Hi ha coses que cal viure-les però sense pertorbar-les; com la natura, com les flors.