Dushanbe i la decisió

Fa molts anys, just quan era aquí mateix, en aquesta ciutat i en aquest hotel, veia com tota la gent amb la que m'havia creuat a Uzbekistan girava rumb nord cap a Tashkent. Jo en canvi tenia que creuar la frontera cap a Dushanbe (Tadjikistan).

Eren altres temps, quan aconseguir un visat per Tadjikistan i un permís pels Pamirs no eren coses fàcils d'aconseguir. Jo els tenia.

En aquell llavors jo era l'únic anant rumb est. Tothom agafava el tren direcció nord, mentre jo tenia que buscar algú que em portes fins a la falda de les muntanyes o fins a la frontera amb Afganistan.

Ara mateix dubto a on anar. Voldria tornar a Tadjikistan i Dushanbe o vaig ser bastant feliç. Per altre costat el meu propi destí en crida. Ulan Bator o el que sigui que em trobi pel camí em te lligat i m’arrossega com una força magnètica. Voldria tornar a Tadjikistan i tenir aquells sopar amb vodka barat, caviar i fumar puros cubans; però aquells amb els que ho feia ja no hi son. Voldria tornar a veure vells amics, però la majoria han marxat o molt possiblement canviat. Conec la sensació. Voldria tornar per córrer amb els militars i sopar amb espies, però ara i allà només seria un turista.

Anar a Tadjikistan voldria dir anar al sud per tornar al nord pel mateix camí, o anar al sud per crear les muntanyes cap al est. Pics de 5000 m amb una bici carregada.

Des d’aquella vegada quan era aquí fa 9 anys em van quedar ganes de veure Tashkent. També per que sempre veia per la TV les noticies i el temps que allà hi feien. Ara tothom va cap a Tadjikistan mentre jo en canvi he comprat un bitllet a Tashkent. I suposo que un altre dels motius es per que vull estar una mica més sol i en silenci. 

A vegades és millor deixar el pasat tal i on era.