És curiós, potser el millor d’aquest viatge és
simplement això, que tot es curiós i estrany i absurdament estúpid.... de fet
això és això... és el sense sentit i la estupidesa el que es el millor. Fas més
de mil km, entres a un país nou, creues una ciutat nova com Budapest, deixante
portar muntanya avall pels carrils bicis, sense anar a enlloc, però buscant un
punt concret al nord est de la ciutat. Tot nou, tot simple. I arribes a un
portal i hi busques un nom, i allà esta el nom. El mateix nom que a la teva
llista de contactes del telèfon, però amb un “significant” molt més ample, més
gruixut, més ple... pots conèixer el nom, però en 9 anys aquest conjunt de
paraules no han tingut un contingut tan físic ni tant real, però de sobte com
una bufetada en un somni en to de flashback es de nou aquí. I truques al pis i
no hi ha ningú, però esperes; i al cap de poc el passat apareix. I ell és el
mateix, exactament el mateix, com si hagués fet un salt de nou anys, i l’únic
que varia es la mirada. Els mateixos ulls, el mateix somriure, però amb la
mirada d’un anima que ha viscut coses massa pesades.
Dos dies molt agradables. Menjant, als banys
turcs i parlant mig nuus del que va ser i potser encara es Tadjikistan; espies,
ambaixades i festes. Uns van tenir bons temps i per altres van haver-hi de
pitjors, però per mols va ser una línea que ens va separar les vides. Potser
per això hi haig de tornar. Dushanbe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada