diumenge, 30 de desembre del 2012

Happy new year My best friend,



A 6 hores menys de casa jo, a 8 hores més de casa ell. Ens separen 14 fusos horaris al voltant del mon.
Uns 26 mil kilometres de oest a est. 105 graus longitud est, 80 graus longitud oest.

A 52 graus latitud nord ell, a -5 graus latitud jo. A 30 graus centígrads jo a -30 graus centígrads ell. 60 graus centígrads de diferencia. Ell al gèlid fred de la siberia, jo a les càlides i surfejables aigües del pacífic.

Jo a punt de dinar a dia 30 de desembre del 2012, ell a punt d’esmorzar a dia 31 de desembre del 2012.
Feliç 2013!

Però el millor és que cada dia ell fa un pas més al est, un pas que s’acosta cada cop més al meu oest. Si ens separen 26 mil kilòmetres de oest a est, ens separen al mateix temps 14 mil kilometres d’est a oest. De les 14 hores de diferencia només ens queden 8 que ens separen. I en algun moment d’algun dia de no se sap quan ni on ens trobarem en alguna de les costes d’algun del costat del pacífic i l’única cosa que haurà passat en tot aquest temps es que ell haurà viscut un dia més que jo, haurà dormit una nit més del que ho he fet jo. 

Tornarem a estar junt a un dia de diferencia.  

Una volta al voltant del món.  

dissabte, 29 de desembre del 2012

Wax


Dirigeixes la mirada cap a un punt llunya i analitzes la situació. Com entrar, per on sortir on es la gent, on es el moviment.

Et lligues la corretja, passes la ma per la cera assegurant que n’hi ha suficient on ha d’haver-hi i  fas el primer pas dins l’agua per al punt que has triat.  

Camines fins que l’aigua t’arriba als genolls i deixes anar la taula per que floti al teu costat, l’acompanyes amb  els quatre dits corresponents a la ma del mateix costat on t’has lligat la corretja al peu. En el meu cas el dret.

Continues fins que l’aigua arriba a la cintura, saltes a sobre la taula i comences a remar energèticament amb la barbeta amunt, analitzant les onades que et venen de front.

I remes i remes per recórrer la màxima distancia fins on es formen les onades el més ràpid possible. Remes per ser envestit els mínims cops possibles. 

I ets dins, al mig del oceà, al pacífic on quasi m’he ofegat ara ja fa molts anys dues vegades. Seus sobre la taula i esperes.

Odio dir que les coses tenen un sentit més profund del que son, però realment el surf, dona sentit zen al que t’envolta.

Seus i el mar et porta, et balanceja, et fa ballar al seu ritme i de sobte veus l’onada formant-se al horitzó. Aprens bastant ràpid la morfologia del mar, aprens a veure com es formen, cap a on trencaran i la força que tindran.  Veus la teva onada i t’hi llences. No tens temps a repensar-t’ho, no tens temps a veure si la teva onada passarà de llarg o serà massa gran i et farà rebolcar. Així que et gires mirant a la platja i de nou remes per agafar velocitat; amb mirades fogasses com si d’un retrovisor es tractes vas mirant enrere per veure si l’onada va formant-se  com l’havies imaginat.

Continues agafant velocitat, l’onada et xucla, comença a aixecar-te la part posterior de la taula i just allà es quan veus si t’has equivocat. En el cas d’equivocar-te passen dos coses: o surts volant per sobre la taula, caus dins el remoli i molt possiblement et colpeixes amb la fusta; o suaument l’onada et porti fins a la seva cúspide, o veus tot des de 2 metres d’alçada i t’abandona suament deixant-te enrere. I això és el que succeeix. Creus que tot i que estigui ja molt endavant podràs remolcar-la però no, suau ment et deixa a la mateixa posició on havies estat.

I tot i ser suau i dolç perdre una onda així és la pitjor frustració que es pot tenir. Saber que dos metres més a l’esquerra, dos braçades més fortes i l’onada hagués estat teva.

Així que et gires per analitzar de nou el mar i veus el que no voldries veure.  Una onada molt més gran del que encara estàs preparat. Un gegant de dos o tres metres que s’aixeca 200 metres mes enllà emportant-se per davant tots aquells que no estaven preparats. I crides, i remes i tornes a remar  i tot i que abans o haguessis fet amb ganes ara ho fas per pur instint, remant direcció a la ona, per arribar-hi abans aquesta no trenqui al punt on estàs. I en pocs segons t’empaita i el cabró del teu costat que porta una taula professional s’enfonsa passant per sota  i llavors saps que estàs perdut, que la teva taula sura massa, que no pots bussejar que estàs lligat a ella. Així que saltes, agafes el màxim aire possible, que pel pànic mai et sembla suficient e intentes passar per sota. El fort soroll passa a ser silenci, l’escuma et passa per sobre deixant passar gran quantitat de llum i de sobte, foscor, tones de litres d’aigua passant per sobre i deixant-te impassible fins que la corretja de la taula et tiba i et remolca a km per hora dins l’onada enganxada al teu peu dret.

Torna la calma, estires la corda i tornes a pujar a la taula i tot esta correcte a excepció d’una cosa; les ones venen en grups. Així que després d’un gegant sempre n’acaben venint dos o tres més, així que tot i que saps que estàs en una posició de merda molt pitjor on eres abans degut a la remolcada de la taula intentes moure’t l’abans possible per sobre viure. Penses en l’ integritat de la teva taula, en la teva pròpia i tot i que tens esperança de que no, acabes igual bussejant sota l’onada, et remolca i de sobte imprevisiblement i degut al mal estat del material, la corretja es deixa anar i et quedes sol en mig del mar flotant entre onades gegants. I de debò és un moment de merda en el que necessites que algú et tregui d’allà; per que per molt que sàpigues nedar aquest es l’oceà pacífic i no et deixarà marxar.  

Així que surts tal qual un nàufrag de l’aigua per recollir la teva taula embarrancada en algun punt de la costa i tornes a començar. Tornes a entrar, a seure i a esperar.

Ve una onada, te bona pinta, remes, revises que ningú te la robi. Dones més i mes braçades, veus com els que estan a la teva dreta van perden posicions  veus com l’onada comença a trencar a pocs metres teu i encara ningú la cavalca. S’aixeca el cul de la taula. Tens el cap més baix que els peus, de sobte les remades son insignificants comparades amb la velocitat que per si la taula esta agafant degut a la força del mar. Deixes de remar i t’agafes als costats de la taula. La punta comença a colpejar rítmicament el mar i ara has de tenir valor. A tota llet creues el mar a tota llet has de decidir donar un salt i posar-te dempeus i ho fas. Ets dempeus l’ona es teva, a gran velocitat t’acostes a la sorra, l’adrenalina et rebenta al cap.

I així passen els dies;  contant onades cavalcades, mirant les onades des de la sorra, bevent i acumulant ferides per les afilades roques o rascades pel wax de la teva taula. 

Surf




dilluns, 24 de desembre del 2012

I Mancora


Acabo d’arribar a MAncora... estic molt excitat. He vist la ciutat des d’unes muntanyes que culminaven el desert i donaven pas al mar. Hi havia unes onades enormes quasiterrorifiques.
Mancora després de la Selva es un paradís. He buscat un bon hotel (car) la meva habitació a 20 metres del mar. Espero que per quan arribi el tsunami ja sàpiga surfejar millor. Jajjaa
Aquesta nit sopar de nadal amb els altres “turistes” del hotel. Ara teclejo i engoleixo el meu sandvitx d’atun per ficar-me a surfejar l’abans possible. 

Happy Xmas mother fucker's!


Tancat per vacances



Divendres 21. Havíem decidit tancar dues setmanes, creiem que estàvem treballant suficientment dur com per tancar dos setmanes i així ho faríem. Nosaltres preníem les decisions, nosaltres agafàvem les vacances.

 No estava malament.

No teníem una idea clara d’on anar o que fer, l’únic que tots volíem era allunyar-nos de la selva. D’aquests minúsculs assassins anomenats mosquits i de les diàries converses sobre mossegades de  vibores. 

Era divendres 21 i esperaríem al matí següent per marxar.

Tot i viure en mig d’un clima tropical tot arreu estava decorat amb motius nadalencs. Pins plàstics enllumenats amb minúscules bombetes plàstiques, vidres tacats de pols blanca que emulava una falsa neu a 35ºC, etc. Nadal i massa lluny de les nostres famílies com per tornar a casa.  Lluny del fred, lluny dels torrons, lluny dels dinars que s’allargaven fins a l’hora de sopar, lluny dels sopars que s’allargaven fins a la matinada, lluny de l’avia amb mans de coto que com no podia ser d’altre manera feia anys en aquestes dates, una clara manifestació de la bondat i el cristianisme real en el mes estat pur.

Així que ens aixecaríem el mati següent prendria el meu portàtil i el meu matxet i agafaríem un cotxe de Yurimagues a Tarapoto. 2 hores de rally per unes corbes que perfilaven barrancs que acariciaven els núvols i rascaven rius que be podrien ser mars.

A Tarapoto només hi vam arribar dos dels que formaven l’equip. El meu company i jo teníem idees ben diferents del que volíem fer en aquests dies. Ell volia anar fins a les muntanyes a passar els dies en un poblet d’ambient fred i vent sec a 3000 metres d’alçada. Jo per contra volia anar a les llunyanes platges del nord prop de la frontera amb equador a gaudir del desert i el surf. Les millors onades esquerres de sudamerica eren tot un reclam.

Tot i així vaig decidir acompanyar al meu amic ( ja que em venia de camí) i després ja decidir com continuar.
A Tarapoto i vam arribar massa tard. Tothom viatjava i els minibusos de 15 places a Chachapoyes ja havien marxat o estaven massa plens. Vam seure vam pensar i vam arribar a l conclusió que el millor seria viatjar en escala fins que estiguéssim tant a prop que fos impossible no arribar al nostre destí avui mateix. En transport directe hi havia unes 7:30 i ja eren les 11 del matí. Era millor no viatjar de nit degut als assalts nocturns als combois que transitaven les carreteres de muntanya.

Així que vam agafar el primer que sortia: Minibus a Moyabamba. De Moyabamba vam agafar un altre transport fins a Rioja. De Rioja un altre fins a Nueva Caja Marca y de Caja Marca i subornant al de l’empresa de transports vam aconseguir que ens fessin dos llocs en el minibus a Pedro Ruiz que ja estava ple. Jo no tenia res que pogués anomenar-se seient. Seia en una petita barana metàl·lica rere el seient del conductor, amb les cames mig entrelligades entre el meu company i un altre brut peruà que no parava de menjar tamals de blat mentre ens n’oferia. 3 hores de corbes sense poder-nos agafar enlloc, tres hores de corbes on el peruà que  tenia a menys de 30 cm no va poder evitar la necessitat de trallar tot el que havia menjat. El molt cabró va omplir una bossa de plàstic que va acabar llençant per la finestra per tal de demanar n’he un altre.

Ràpid si us plau! Que algú li doni un altre bossa abans no vomiti sobre meu.

I així vam arribar a Pedro Ruiz, on vam prendre un altre minbus que va agafar la carretera cap a l’esquerra direcció a Chachapoyas.

Chachapoyas era una ciutat bastant més turistica que la nostra Yurimaguas amb una amplia opció a visitar ciutats i cementeris pre-inkes tot fent un seguit de diferents trekkings per els emboirats boscos dels voltants. Era un lloc agradable però no era un lloc per mi ni per ara mateix.

Així que vam decidir separar-nos al dia següent per trobar-nos a finals dany a la platja.

Jo viatjaria amb bus nocturn fins a Chiclallo on prendria un altre fins a la perillosa i desèrtica ciutat de Piura i on intentaria buscar transport fins a Mancora uns pocs km per sota de la regió de Tumbes. Nom que no feia res mes que recordar-me a França i per el mateix motiu a Cantabria també. Massa lluny, massa sense sentit però aquest lloc on no havia estat mai em portava records que del ben cert tenien que ser falsos somnis d’alguna cosa que mai havia estat.

dilluns, 17 de desembre del 2012

De presidents i bars,




Aquest matí he sortit de casa i he trobat l’avinguda buida de transit, cap motokar a la vista. Just feia escassos minuts una avioneta havia sobrevolat casa nostra per aterrar al aeroport del costat.

El carrer estava ple de gent,  hi havia globus de colors, bandes musicals que tocaven desafinadament l’himne nacional i nens riallers vestits de diumenge.

El president de Perú visitava Yurimaguas.

Tot una mica al estil Bienbenido Mr. Marshall.

Feia poc dies algun administrador despitat s’havia adonat que els índex de població (uns 70 mil) superaven les denotacions de centre poblat i que molt possiblement degut a la quantitat d’escoles i hospitals Yurimaguas es podia denominar ja ciutat. Suposo que l’administrador despitat i a l’hora avergonyit a algú li devia donar explicacions de per que portaven tant temps sense cobrar les subvencions que en sí li devien correspondre.

Així que mentre em disposava a passar un bonic dissabte com qualsevol altre bon ciutadà el meu telèfon va sonar.  La primera trucada era del Administrador despitat que va demanar-me si podia deixar el cotxe al servei del Servei Secret del president. La segona trucada va ser del nostre cap, i el que ell volia era saber si podíem aconseguir una bona foto nostre junt al president. Una publicitat fantàstica segons ell.

Així que com qualsevol altre bon ciutadà vaig apagar el telèfon i vaig decidir anar a seguir la comitiva presidencial. Com aquell angles que va pujar un turó i baixar una muntanya; jo havia arribat a un poble i des d’avui quan en sortís ho faria d’una ciutat.

El dissabte va passar sense gaires més incidents.

A la nit, per descansar de la permanent companyia dels meus companys (amb els quals treballava i vivia)  vaig decidir anar a fer un volt fins a la plaça de Moralillos on hi havia un mercat de nadal i on com sempre hi trobaria el meu bar preferit obert.

Vaig passejar, vaig sopar, vaig trobar-me amb alguns coneguts que vaig detenir-me a saludar i finalment al bar vaig acabar.

-          Un vodka amb gel.

-          No hi ha gel, però seu amb aquí amb el meu germà i jo i ara te’l portaré. Una cervesa mentrestant?

-          Si, esclar.

Si eren les 10 vaig marxar a les 2:30 sense haver tastat el vodka però acabat junt amb el germà unes 15 cerveses que van insistir-me en no deixar-me pagar. La conversa va ser prou interessant. L’home tenia uns 56 anys, família a espanya i centenars d’aventures de com s’havia guanyat la vida a la selva. Era una home ric i pròsper. Entre varis negocis el que més li agradava era destil·lar arrels per fer diferents licors, segons ell bevies mentre milloraves la teva salut. També em va explicar altres histories que calia desxifrar  entre línees.  

Ell no ho havia dit, jo no ho havia escoltat i molt sincerament jo no era ningú per poder-lo jutjat.

Al matí següent (per motius varis) vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la ara altre ciutat més propera, Tarapoto, a unes 2 hores de camí.

Semblarà estrany però l’home s’adapta i s’acostuma més ràpidament del que sembla a la mala vida. Duia poc menys d’un més a la regió i ja em va semblar fantàstica aquesta més modernitzada ciutat. Hi havia llums al carrer; els supermercat tenien neveres plenes de productes i els dependents anaven amb ridículs barrets de nadal; al centre de la ciutat hi havia un pi cobert de llums que devia fer 8 metres;  també hi havia un cinema i en ell s’hi projectaven modernes y fins i tot un restaurant de sushi.

Així que després del sushi vaig tornar a passejar fins a un bar musical.  Ràpidament l’amo del local se’m va presentar, em va estar explicant una mica el ritme de la ciutat i convidar a algunes begudes locals. Tenien un pisco d 10 anys amb una vibora dins.


Quan encara no volia marxar, va allargar-me la mà, educadament vaig encaixar-li i va dir:
-          La presidencial avui convida també la casa.

Així que mentre li seguia mantenint l’encaixada vaig respondre educadament.

-          No gracies avui es diumenge.

I després vaig marxar.