Dirigeixes la
mirada cap a un punt llunya i analitzes la situació. Com entrar, per on sortir
on es la gent, on es el moviment.
Et lligues la
corretja, passes la ma per la cera assegurant que n’hi ha suficient on ha
d’haver-hi i fas el primer pas dins
l’agua per al punt que has triat.
Camines fins que
l’aigua t’arriba als genolls i deixes anar la taula per que floti al teu
costat, l’acompanyes amb els quatre dits
corresponents a la ma del mateix costat on t’has lligat la corretja al peu. En
el meu cas el dret.
Continues fins
que l’aigua arriba a la cintura, saltes a sobre la taula i comences a remar
energèticament amb la barbeta amunt, analitzant les onades que et venen de
front.
I remes i remes
per recórrer la màxima distancia fins on es formen les onades el més ràpid possible.
Remes per ser envestit els mínims cops possibles.
I ets dins, al
mig del oceà, al pacífic on quasi m’he ofegat ara ja fa molts anys dues
vegades. Seus sobre la taula i esperes.
Odio dir que les
coses tenen un sentit més profund del que son, però realment el surf, dona
sentit zen al que t’envolta.
Seus i el mar et
porta, et balanceja, et fa ballar al seu ritme i de sobte veus l’onada
formant-se al horitzó. Aprens bastant ràpid la morfologia del mar, aprens a
veure com es formen, cap a on trencaran i la força que tindran. Veus la teva onada i t’hi llences. No tens
temps a repensar-t’ho, no tens temps a veure si la teva onada passarà de llarg
o serà massa gran i et farà rebolcar. Així que et gires mirant a la platja i de
nou remes per agafar velocitat; amb mirades fogasses com si d’un retrovisor es
tractes vas mirant enrere per veure si l’onada va formant-se com l’havies imaginat.
Continues agafant
velocitat, l’onada et xucla, comença a aixecar-te la part posterior de la taula
i just allà es quan veus si t’has equivocat. En el cas d’equivocar-te passen
dos coses: o surts volant per sobre la taula, caus dins el remoli i molt
possiblement et colpeixes amb la fusta; o suaument l’onada et porti fins a la
seva cúspide, o veus tot des de 2 metres d’alçada i t’abandona suament
deixant-te enrere. I això és el que succeeix. Creus que tot i que estigui ja
molt endavant podràs remolcar-la però no, suau ment et deixa a la mateixa
posició on havies estat.
I tot i ser suau
i dolç perdre una onda així és la pitjor frustració que es pot tenir. Saber que
dos metres més a l’esquerra, dos braçades més fortes i l’onada hagués estat
teva.
Així que et gires
per analitzar de nou el mar i veus el que no voldries veure. Una onada molt més gran del que encara estàs
preparat. Un gegant de dos o tres metres que s’aixeca 200 metres mes enllà
emportant-se per davant tots aquells que no estaven preparats. I crides, i
remes i tornes a remar i tot i que abans
o haguessis fet amb ganes ara ho fas per pur instint, remant direcció a la ona,
per arribar-hi abans aquesta no trenqui al punt on estàs. I en pocs segons
t’empaita i el cabró del teu costat que porta una taula professional s’enfonsa
passant per sota i llavors saps que estàs
perdut, que la teva taula sura massa, que no pots bussejar que estàs lligat a
ella. Així que saltes, agafes el màxim aire possible, que pel pànic mai et
sembla suficient e intentes passar per sota. El fort soroll passa a ser
silenci, l’escuma et passa per sobre deixant passar gran quantitat de llum i de
sobte, foscor, tones de litres d’aigua passant per sobre i deixant-te
impassible fins que la corretja de la taula et tiba i et remolca a km per hora
dins l’onada enganxada al teu peu dret.
Torna la calma,
estires la corda i tornes a pujar a la taula i tot esta correcte a excepció
d’una cosa; les ones venen en grups. Així que després d’un gegant sempre
n’acaben venint dos o tres més, així que tot i que saps que estàs en una
posició de merda molt pitjor on eres abans degut a la remolcada de la taula
intentes moure’t l’abans possible per sobre viure. Penses en l’ integritat de
la teva taula, en la teva pròpia i tot i que tens esperança de que no, acabes
igual bussejant sota l’onada, et remolca i de sobte imprevisiblement i degut al
mal estat del material, la corretja es deixa anar i et quedes sol en mig del
mar flotant entre onades gegants. I de debò és un moment de merda en el que
necessites que algú et tregui d’allà; per que per molt que sàpigues nedar
aquest es l’oceà pacífic i no et deixarà marxar.
Així que surts
tal qual un nàufrag de l’aigua per recollir la teva taula embarrancada en algun
punt de la costa i tornes a començar. Tornes a entrar, a seure i a esperar.
Ve una onada, te
bona pinta, remes, revises que ningú te la robi. Dones més i mes braçades, veus
com els que estan a la teva dreta van perden posicions veus com l’onada comença a trencar a pocs
metres teu i encara ningú la cavalca. S’aixeca el cul de la taula. Tens el cap
més baix que els peus, de sobte les remades son insignificants comparades amb
la velocitat que per si la taula esta agafant degut a la força del mar. Deixes
de remar i t’agafes als costats de la taula. La punta comença a colpejar rítmicament
el mar i ara has de tenir valor. A tota llet creues el mar a tota llet has de
decidir donar un salt i posar-te dempeus i ho fas. Ets dempeus l’ona es teva, a
gran velocitat t’acostes a la sorra, l’adrenalina et rebenta al cap.
I així passen els
dies; contant onades cavalcades, mirant
les onades des de la sorra, bevent i acumulant ferides per les afilades roques
o rascades pel wax de la teva taula.
