Happy Xmas mother fucker's!

Tancat per vacances

Divendres 21. Havíem decidit tancar dues setmanes, creiem que estàvem treballant suficientment dur com per tancar dos setmanes i així ho faríem. Nosaltres preníem les decisions, nosaltres agafàvem les vacances.

 No estava malament.

No teníem una idea clara d’on anar o que fer, l’únic que tots volíem era allunyar-nos de la selva. D’aquests minúsculs assassins anomenats mosquits i de les diàries converses sobre mossegades de  vibores. 

Era divendres 21 i esperaríem al matí següent per marxar.

Tot i viure en mig d’un clima tropical tot arreu estava decorat amb motius nadalencs. Pins plàstics enllumenats amb minúscules bombetes plàstiques, vidres tacats de pols blanca que emulava una falsa neu a 35ºC, etc. Nadal i massa lluny de les nostres famílies com per tornar a casa.  Lluny del fred, lluny dels torrons, lluny dels dinars que s’allargaven fins a l’hora de sopar, lluny dels sopars que s’allargaven fins a la matinada, lluny de l’avia amb mans de coto que com no podia ser d’altre manera feia anys en aquestes dates, una clara manifestació de la bondat i el cristianisme real en el mes estat pur.

Així que ens aixecaríem el mati següent prendria el meu portàtil i el meu matxet i agafaríem un cotxe de Yurimagues a Tarapoto. 2 hores de rally per unes corbes que perfilaven barrancs que acariciaven els núvols i rascaven rius que be podrien ser mars.

A Tarapoto només hi vam arribar dos dels que formaven l’equip. El meu company i jo teníem idees ben diferents del que volíem fer en aquests dies. Ell volia anar fins a les muntanyes a passar els dies en un poblet d’ambient fred i vent sec a 3000 metres d’alçada. Jo per contra volia anar a les llunyanes platges del nord prop de la frontera amb equador a gaudir del desert i el surf. Les millors onades esquerres de sudamerica eren tot un reclam.

Tot i així vaig decidir acompanyar al meu amic ( ja que em venia de camí) i després ja decidir com continuar.

A Tarapoto i vam arribar massa tard. Tothom viatjava i els minibusos de 15 places a Chachapoyes ja havien marxat o estaven massa plens. Vam seure vam pensar i vam arribar a l conclusió que el millor seria viatjar en escala fins que estiguéssim tant a prop que fos impossible no arribar al nostre destí avui mateix. En transport directe hi havia unes 7:30 i ja eren les 11 del matí. Era millor no viatjar de nit degut als assalts nocturns als combois que transitaven les carreteres de muntanya.

Així que vam agafar el primer que sortia: Minibus a Moyabamba. De Moyabamba vam agafar un altre transport fins a Rioja. De Rioja un altre fins a Nueva Caja Marca y de Caja Marca i subornant al de l’empresa de transports vam aconseguir que ens fessin dos llocs en el minibus a Pedro Ruiz que ja estava ple. Jo no tenia res que pogués anomenar-se seient. Seia en una petita barana metàl·lica rere el seient del conductor, amb les cames mig entrelligades entre el meu company i un altre brut peruà que no parava de menjar tamals de blat mentre ens n’oferia. 3 hores de corbes sense poder-nos agafar enlloc, tres hores de corbes on el peruà que  tenia a menys de 30 cm no va poder evitar la necessitat de trallar tot el que havia menjat. El molt cabró va omplir una bossa de plàstic que va acabar llençant per la finestra per tal de demanar n’he un altre.

Ràpid si us plau! Que algú li doni un altre bossa abans no vomiti sobre meu.

I així vam arribar a Pedro Ruiz, on vam prendre un altre minbus que va agafar la carretera cap a l’esquerra direcció a Chachapoyas.

Chachapoyas era una ciutat bastant més turistica que la nostra Yurimaguas amb una amplia opció a visitar ciutats i cementeris pre-inkes tot fent un seguit de diferents trekkings per els emboirats boscos dels voltants. Era un lloc agradable però no era un lloc per mi ni per ara mateix.

Així que vam decidir separar-nos al dia següent per trobar-nos a finals dany a la platja.

Jo viatjaria amb bus nocturn fins a Chiclallo on prendria un altre fins a la perillosa i desèrtica ciutat de Piura i on intentaria buscar transport fins a Mancora uns pocs km per sota de la regió de Tumbes. Nom que no feia res mes que recordar-me a França i per el mateix motiu a Cantabria també. Massa lluny, massa sense sentit però aquest lloc on no havia estat mai em portava records que del ben cert tenien que ser falsos somnis d’alguna cosa que mai havia estat.

De presidents i bars,

Aquest matí he sortit de casa i he trobat l’avinguda buida de transit, cap motokar a la vista. Just feia escassos minuts una avioneta havia sobrevolat casa nostra per aterrar al aeroport del costat.

El carrer estava ple de gent,  hi havia globus de colors, bandes musicals que tocaven desafinadament l’himne nacional i nens riallers vestits de diumenge.

El president de Perú visitava Yurimaguas.

Tot una mica al estil Bienbenido Mr. Marshall.

Feia poc dies algun administrador despitat s’havia adonat que els índex de població (uns 70 mil) superaven les denotacions de centre poblat i que molt possiblement degut a la quantitat d’escoles i hospitals Yurimaguas es podia denominar ja ciutat. Suposo que l’administrador despitat i a l’hora avergonyit a algú li devia donar explicacions de per que portaven tant temps sense cobrar les subvencions que en sí li devien correspondre.

Així que mentre em disposava a passar un bonic dissabte com qualsevol altre bon ciutadà el meu telèfon va sonar.  La primera trucada era del Administrador despitat que va demanar-me si podia deixar el cotxe al servei del Servei Secret del president. La segona trucada va ser del nostre cap, i el que ell volia era saber si podíem aconseguir una bona foto nostre junt al president. Una publicitat fantàstica segons ell.

Així que com qualsevol altre bon ciutadà vaig apagar el telèfon i vaig decidir anar a seguir la comitiva presidencial. Com aquell angles que va pujar un turó i baixar una muntanya; jo havia arribat a un poble i des d’avui quan en sortís ho faria d’una ciutat.

El dissabte va passar sense gaires més incidents.

A la nit, per descansar de la permanent companyia dels meus companys (amb els quals treballava i vivia)  vaig decidir anar a fer un volt fins a la plaça de Moralillos on hi havia un mercat de nadal i on com sempre hi trobaria el meu bar preferit obert.

Vaig passejar, vaig sopar, vaig trobar-me amb alguns coneguts que vaig detenir-me a saludar i finalment al bar vaig acabar.

-          Un vodka amb gel.

-          No hi ha gel, però seu amb aquí amb el meu germà i jo i ara te’l portaré. Una cervesa mentrestant?

-          Si, esclar.

Si eren les 10 vaig marxar a les 2:30 sense haver tastat el vodka però acabat junt amb el germà unes 15 cerveses que van insistir-me en no deixar-me pagar. La conversa va ser prou interessant. L’home tenia uns 56 anys, família a espanya i centenars d’aventures de com s’havia guanyat la vida a la selva. Era una home ric i pròsper. Entre varis negocis el que més li agradava era destil·lar arrels per fer diferents licors, segons ell bevies mentre milloraves la teva salut. També em va explicar altres histories que calia desxifrar  entre línees.  

Ell no ho havia dit, jo no ho havia escoltat i molt sincerament jo no era ningú per poder-lo jutjat.

Al matí següent (per motius varis) vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la ara altre ciutat més propera, Tarapoto, a unes 2 hores de camí.

Semblarà estrany però l’home s’adapta i s’acostuma més ràpidament del que sembla a la mala vida. Duia poc menys d’un més a la regió i ja em va semblar fantàstica aquesta més modernitzada ciutat. Hi havia llums al carrer; els supermercat tenien neveres plenes de productes i els dependents anaven amb ridículs barrets de nadal; al centre de la ciutat hi havia un pi cobert de llums que devia fer 8 metres;  també hi havia un cinema i en ell s’hi projectaven modernes y fins i tot un restaurant de sushi.

Així que després del sushi vaig tornar a passejar fins a un bar musical.  Ràpidament l’amo del local se’m va presentar, em va estar explicant una mica el ritme de la ciutat i convidar a algunes begudes locals. Tenien un pisco d 10 anys amb una vibora dins.

Quan encara no volia marxar, va allargar-me la mà, educadament vaig encaixar-li i va dir:

-          La presidencial avui convida també la casa.

Així que mentre li seguia mantenint l’encaixada vaig respondre educadament.

-          No gracies avui es diumenge.

I després vaig marxar.

Divendres

6 de la tarda. Arribo a la porta de la meva habitació. Em trec les botes cuidadosament per no embrutar-ho tot de fang degut a les sacsejades. Odio tenir l’habitació plena de fang. Creuo la porta. Em trec la samarreta i la tiro al terra. Era blanca, ara ja no. Em trec els pantalons i la roba interior. El mateix.

Poso música. Sona The knife.

 Creuo l’habitació, entro al bany i engego l’aigua. Freda, només hi ha aigua freda. Però no esta malament. La calor del sol ha esclafat suficient quantitat d’aigua per sentir-me bé.

Durant més d’un minut deixo córrer l’aigua pel meu cos i miro com es cola canonada  avall. Em dutxo. Tanco l’aixeta i surto. No m’asseco. El bany fa pendent i tot es de rajola. M’encanta.

Agafo el tub d’escuma Williams, i n’aplico suficient per semblar pare Noel. Agafo la navalla. Agafo les noves fulles d’afaitar. I substitueixo la vella per un de nova i esmolada.  Em trec la barba mentre la gravetat ajuda en l’assecat.

Cuidadosament enretiro la barba d’una setmana per rejovenir sobtadament.

Això vol dir que es divendres.