dimecres, 27 de juny del 2018
3 months on the road
Sometimes i don't understand my head and my body. sometimes i can do 600 km in 4 days, and sometimes when i am stuck in a city i have no strength or will to go up the stairs.
dimarts, 26 de juny del 2018
Kazhstan again
Marxar d’Uzbekistan va estar just en el moment
indicat. El país es increïblement bonic i la gent absolutament amable. He estat
convidat a dormir cada una de les nits en les que hem estat en ruta. De totes
maneres tenia ganes d’estar sol, i per altre costat vaig passar la major part
del temps a Uzbekistan amb diarrea, i això va fer que deixes de gaudir dels
plats tradicionals. Al final sembla ser que no era una continua intoxicació
sinó que més aviat porto a sobre algun paràsit intestinal que va fet aquests
cicles. Sigui com sigui l’afebliment i la pèrdua de pes, m’havien tret les
ganes de seguir menjant“pilmeny” i altres plats tipics.
Així que vaig enfilar la ruta per creuar fins
a Kirguistan a través de Kazahstan. Només en els primers kilòmetres em vaig
alegrar de l’elecció de l ruta; d’haver obviat Tadjikistan. Durant tot el camí
i fins a la frontera amb Kirguistan, immenses muntanyes s’alçaven fins a
atrapar els núvols; just on es delimitava la frontera. Si hagués anat fins a Duxambé, hagués tingut
que creuar aquells monstres de 5000 m varies vegades.
El primer dia va ser tot un èxit, vaig poder
fer 135 km fins a la tercera ciutat més gran de Kazhatsan. Un èxit, ja que 1)
havia sortit del hotel a Taxkent cap allà a les 10 am (bastant tard) i 2) havia
creuat la frontera, cosa que sempre requereix un parell d’hores.
Aquest nou tram a estat bastant més agradable.
Els arbres i els núvols han tornat a aparèixer. Inclús la pluja. No et pots
imaginar el que es poder parar sota l’ombra d’un arbre. O sentir el olor de
l’aigua. Si l’olor!. Sembla que després de tants dies al desert (des de Aktau)
el meu nas s’ha acostumat a anar en busca d’aigua. Abans de veure un riu o
inclús un basal oloro amb gran facilitat la presencia de terra humida o
humitat, cosa que per algun motiu sempre m’alegra. Creia que aquesta terra
seria també bastant àrida perô no. HI ha camps i flors el que fa que hi hagi
molta més diversitat animal. Al desert només hi havia aranyes grogues, una espècie de rata o conill i alguns pocs
ocells. Inclús els camells en moltes parts desapareixien.
La primera nit la vaig passar en un hostal de
mala mort on vaig conèixer un viatger americà. L’home que em va veure arribar a
altes hores de la nit em va preguntar si no era perillós esta al carrer tant
tard. Amb el que vaig respondre que el perill només esta en la imaginació d’un
mateix. Després em va seguir preguntat si havia estat en una sauna, al que vaig
respondre que de fet venia de fer un massatge. Amb el que va continuar quan
m’havien costat les noies. Al que vaig respondre que havia anat a un spa per un
massatge i res més. L’home en aquest punt es va tornar boig : “30 dolars per un
massatge sense noies” “diga¨m la veritat” “estàs boig, ets un mentider!”... “jo
aquí sempre he vingut i aconseguit noies sense esforç, començo a parlar amb
elles i els hi dic que els hi puc ensenyar anglès i ajudar-les a entrar a la
universitat a EEUU”... l’home no parava de parlar de forma totalment
descontrolada i irrespectuosa, intentant demostrar a quans països havia viatjat
i amb quantes noies s¨havia ficat al llit a base de promeses incomplies... poc
a poc vaig començar a entrar en fúria i a acostar-me cap a ell amb els punys
tancats.... li vaig dir que jo no tenia els mateixos valors que ell i que el
que ei feia era turisme sexual...va continuar que turisme sexual era quan eren
menors... després va continuar amb els seus èxits i insistint en que mai noies
de més de 25 anys (ell en tenia 68).... “im from Los Angeles.... i come here
and i get woman”.... poc a poc m’anava acostant més i més ple de fúria disposat
a fer-li pagar per tot el mal que havia fet... fins que de sobte i quan va
repetir lo dels 25 anys i estava a punt de saltar, em vaig adonar que era només
un pobre vell bastard o un home boig que per algun motiu volia ser castigat.
Així que vaig fer uns passos enrere, vaig tancar el llum i em vaig ficar al
llit mentre sentia com l’home seguia cridant i rient bojament.
Aquella nit vaig dormir bastant malament.
Primer per la fúria continguda i després per que en aquell establiment no
parava d’entrar-hi i sortir-hi gent.
A la carretera com sempre els cotxes
continuaven pintant i saludant; amb la petita diferencia que fins a cinc
vegades havien parat per donar-me menjar, aigua o fins i tot diners. Diners!
Sempre he pensat que als països musulmans la gent es culturalment més amable,
possiblement per la forma de viatjar que tenia Mahoma. No ho sé. Pot ser veuen
un viatger i em donen ofrenes com si fos un tòtem. Això o el fet de la meva
barba, la roba cremada pe sol del desert (també la motxilla) i els texans
varies vegades foradats per la fricció al pedalar.
El camí ha estat bastant monòton a excepció de
les muntanyes que em seguien, eren com onades de 5000 m que em seguien al meu
costat.
Al apropar-me a la frontera els cotxes han desaparegut
per deixar pas a una tranqui-la carretereta amb molts cementiris, rierols i
mesquites. Un cop a Uzbekistan h anat seguint el mapa per trobar alguna pensió.
El camí esta ple de petits pobles al costat de la carretera així que a vegades
es difícil trobar un acampar. Podria preguntar a algú local, però hauria de
passar-me hores parlant. Així que he anat seguint el mapa que m’ha portat
erròniament a hotels inexistents. He acabat fet 190 km, un nou record.
Finalment preguntant he pogut dormir en un enorme taller de camions on disposen
d’algunes habitacions. La dona que porta el lloc no sé em te apreci o m’odia.
30 km fins a Bishkek i una hora més al
rellotge. 4 hores de diferencia amb Europa.
divendres, 22 de juny del 2018
dijous, 21 de juny del 2018
China china china
I remember the firts border where we were actually stoped. That was Romania. We were crossing without stoping until a police came screaming Stop. He asked for our documents, all really angry. He give it back, and i say in romanian language "thank you", which he smilled back. Later he asked where we were going and i replied with a crazy smile "to china". He started laughting thinking that we were mad.... and its sad, because people is not laughting anymore at us. Maybe just because china is not that far away anymore.
dimarts, 19 de juny del 2018
Dushanbe i la decisió
Fa molts anys, just quan era aquí mateix, en
aquesta ciutat i en aquest hotel, veia com tota la gent amb la que m'havia
creuat a Uzbekistan girava rumb nord cap a Tashkent. Jo en canvi tenia que
creuar la frontera cap a Dushanbe (Tadjikistan).
Eren altres temps, quan aconseguir un visat per Tadjikistan i un permís pels Pamirs no eren coses fàcils d'aconseguir. Jo els tenia.
En aquell llavors jo era l'únic anant rumb est. Tothom agafava el tren direcció nord, mentre jo tenia que buscar algú que em portes fins a la falda de les muntanyes o fins a la frontera amb Afganistan.
Eren altres temps, quan aconseguir un visat per Tadjikistan i un permís pels Pamirs no eren coses fàcils d'aconseguir. Jo els tenia.
En aquell llavors jo era l'únic anant rumb est. Tothom agafava el tren direcció nord, mentre jo tenia que buscar algú que em portes fins a la falda de les muntanyes o fins a la frontera amb Afganistan.
Ara mateix dubto a on anar. Voldria tornar a
Tadjikistan i Dushanbe o vaig ser bastant feliç. Per altre costat el meu propi
destí en crida. Ulan Bator o el que sigui que em trobi pel camí em te lligat i m’arrossega
com una força magnètica. Voldria tornar a Tadjikistan i tenir aquells sopar amb
vodka barat, caviar i fumar puros cubans; però aquells amb els que ho feia ja
no hi son. Voldria tornar a veure vells amics, però la majoria han marxat o
molt possiblement canviat. Conec la sensació. Voldria tornar per córrer amb els
militars i sopar amb espies, però ara i allà només seria un turista.
Anar a Tadjikistan voldria dir anar al sud per
tornar al nord pel mateix camí, o anar al sud per crear les muntanyes cap al
est. Pics de 5000 m amb una bici carregada.
Des d’aquella vegada quan era aquí fa 9 anys
em van quedar ganes de veure Tashkent. També per que sempre veia per la TV les
noticies i el temps que allà hi feien. Ara tothom va cap a Tadjikistan mentre
jo en canvi he comprat un bitllet a Tashkent. I suposo que un altre dels motius
es per que vull estar una mica més sol i en silenci.
A vegades és millor deixar el pasat tal i on era.
dilluns, 18 de juny del 2018
diumenge, 17 de juny del 2018
Into samarkand and Samarkand
We meet at the top of Khulo Montain (Georgia) and we decided to ride together until Samarkand (Uzbekistan). 4 countries, less than 5 weeks and around 3000 km. Good bye mr. Petr! have a good one and save travels!
divendres, 15 de juny del 2018
diumenge, 10 de juny del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)